2017: panorama estatal

Si ahir fèiem referència a la preocupant situació que viurà el món en aquest any que ara comença, avui toca fer un repàs de les principals fites polítiques que viurem enguany. No hi ha dubte que 2016 fou atípic a nivell institucional, doncs el govern estatal va estar en funcions durant deu dels dotze mesos, després d’una inèdita repetició electoral i d’unes negociacions que acabaren amb la investidura de Mariano Rajoy com a president, gràcies al tants de cops negat suport de Ciutadans i la criticada i dividida abstenció dels socialistes.

Ara, el president es troba cada dia més còmode en allò que podríem denominar minoria absoluta. Sap que necessita del recolzament d’altres grups parlamentaris per tirar endavant el seu programa de govern, però també que, per una banda, i més enllà d’estar obligat a fer alguns retocs més estètics que efectius, comptarà amb el sí d’Albert Rivera; i per una altra, que en el PSOE no disposen de comandaments ni artilleria per articular una oposició seriosa (veurem què passa amb els pressuposts).

A nivell de partits, els quatre grossos celebraran durant el 2017 els seus respectius congressos (uns més tranquils que els altres). Sense obviar algunes veus internes que no s’atreveixen a aixecar massa el to, ni Rajoy ni Rivera no tendran rivals per continuar al capdavant de les seves formacions (el català ja s’ha encarregat de modificar els estatuts per minimitzar les possibles discrepàncies), mentre que Pablo Iglesias, encara que tengui gairebé garantida la secretaria general, no transitarà per un camí tan planer (Vistalegre II ens dirà quin dels dos ingredients, el pablisme o l’errejonisme, té més força dins el còctel resultant). I finalment, el PSOE, amb una gestora que allarga els terminis per afavorir els interessos particulars de Susana Díaz, un Pedro Sánchez que segueix convençut de ser la clau de volta i una militància cada cop més desencantada amb la deriva del seu partit. Faran falta moltes agulles i un fil ben fort per cosir la rasa que ara mateix el travessa.

Com és lògic, hi ha moltes altres qüestions sobre la taula que requereixen una alta política ara per ara desapareguda: educació, pensions, mercat laboral, finançament autonòmic, Europa, Catalunya… Veurem si el nou panorama multipartidista pot ajudar a arribar a consensos en algun d’aquest temes o si, de nou i com és previsible, la partitocràcia tornarà a ser la protagonista indiscutible del nou curs polític. Com dèiem ahir, es fa difícil observar el futur amb optimisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *