2017: panorama illenc

El breu repàs a tot el que ens ha deixat el 2016, tant a nivell mundial com estatal, que hem fet en els dos darrers editorials palesen les enormes dificultats que suposa ser optimista de cara a l’any que ara comença. Avui volem acabar el dibuix amb quatre pinzellades sobre la situació política que es viu a les Illes Balears, un any i mig després de la formació del govern autonòmic.

I parlar de la situació política és, en primer lloc, parlar del lamentable espectacle que ens estan obligant a presenciar al nostre Parlament, utilitzat per una formació, Podemos, per dirimir lluites intestines. La suspensió de militància de les diputades Xelo Huertas (presidenta de la Cambra) i Montserrat Seijas, completada amb la seva expulsió del grup parlamentari morat, per suposadament intentar afavorir un company del partit (es va arribar a parlar de corrupció) només afegeix aigua a la ja xopa i gastada imatge de les institucions. A més, tot indica que el sainet encara no ha acabat, doncs el PP ha vist una oportunitat per desgastar l’executiu Armengol i es mostra disposat a allargar el procés amb sol·licituds d’informes jurídics i que ja ha afegit confeti a la festa assegurant que Huertas és la millor presidenta que ha tengut la cambra autonòmica.

Queda comprovar, a més, quins efectes pot tenir tot aquest espectacle sobre l’estabilitat dels Acords pel Canvi. Els quatre partits que els signaren afirmen que no hem de passar pena, que la destitució de Xelo Huertas és una qüestió important però que no afectarà al desenvolupament de les polítiques marcades en el document. No obstant, les discussions sobre qui ha d’ocupar la plaça vacant (entre moltes altres coses) poden rompre aquest missatge d’unitat que gairebé ningú no es creu.

I a l’altra banda, a l’oposició, hi trobam un Partit Popular que té la urgent necessitat de definir un projecte i de consolidar un lideratge. Aquí també hi ha actors que volen seguir donant espectacle; entre ells, José Ramón Bauzá, incapaç d’entendre que el seu temps ha passat i que estira el temps i el coll per sortir a totes les fotos possibles. Encara hi ha dubtes sobre si en el congrés previst d’aquí a uns mesos es presentaran una o més candidatures (Company, Martínez, Bauzá, Aguiló…), però no podem descartar que Gènova vulgui imposar la pau amb un “candidat de consens”; i aquí l’actual president, Miquel Vidal, té alguns trumfos a la mà que li poden fer guanyar la partida.

En definitiva, un panorama polític que es presenta interessant però que alhora hauria de ser un motiu de preocupació, doncs la ciutadania continua veient com els partits estan molt més preocupats dels seus assumptes (inclosa la seva supervivència) que de gestionar i solucionar els problemes de la majoria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *