40 anys després

Feia més d’un any que Franco havia mort, però el règim que portava el seu nom encara s’entestava en sobreviure. Aquell dilluns de gener, tres sicaris de la ultradreta entraven a un conegut despatx d’advocats laboralistes del madrileny carrer d’Atocha, assassinaven a trets a cinc persones (Luis Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez, Javier Sauquillo y Enrique Valdevira) i en ferien a quatre més (Alejandro Ruiz-Huerta, Dolores González, Miguel Sarabia y Luis Ramos). Fou un acte covard que cercava sembrar la por entre la població i una reacció violenta per part dels sindicats i altres forces d’esquerra que pogués justificar un altre alçament militar.

No obstant, el que va produir l’atemptat fou una onada d’indignació ciutadana i de solidaritat no només amb els morts, sinó amb la causa que defensaven. Els crims d’Atocha, i els fets dels dies posteriors, varen ser claus en uns moments on s’estava construint la democràcia després de 40 anys de franquisme. En paraules del seu últim supervivent, Alejandro Ruiz-Huerta, a partir de llavors “es trenca amb el cicle de la violència i es comença a treballar per realment intentar construir una democràcia per a tothom, basada en el diàleg, en la paraula, en el respecte a totes les ideologies i totes les sensibilitats”.

Es pot considerar, doncs, un punt d’inflexió dins una Transició que avui cada cop més gent posa en entredit però que probablement fou el millor que es podia fer en aquell complicat moment de tensions, enfrontaments i divisions socials. Això no vol dir que no se la pugui criticar o considerar que, passats 40 anys, és necessària una revisió profunda d’aquells acords que han permès la consolidació democràtica però que segurament s’han vist superats per una realitat canviant.

Tornant a les paraules de Ruiz-Huerta, “a Espanya falta una autèntica i valenta política de la memòria (…) i encara que s’estigui construint una teoria de la transició que a mi no m’agrada gens, és cert que vivim en una democràcia de mínims, amb alguns problemes, massa elitista probablement, amb poca participació de la ciutadania (…). Però això encara es pot corregir, encara que sigui 40 anys després”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *