A la memòria de Brahim Saika

Hi ha forces polítiques que tenen la intenció de netejar i passar pàgina del franquisme respecte del que va perjudicar a la societat espanyola, doncs de la mateixa manera aquestes forces haurien d’intentar reparar el mal que també va fer el franquisme cap enfora. Una de les més greus ha estat el cas del Sàhara Occidental, l’anomenada província 53 durant el franquisme. A la mort de Franco i veient que, tard o d’hora caldria descolonitzar el Sàhara Español en consonància amb el moviment continental en voga, España va entregar el territori i la població a Marroc i Mauritània. Aquesta acció va ser il·legal i contrària a les lleis internacionals, i per aquest motiu el Sàhara Occidental encara depèn legalment d’España i per això cap país del món no ha reconegut la sobirania del Marroc sobre el territori.

Perquè entenguem el cas podem fer un paral·lelisme: Imagineu-vos una hipotètica situació en la que España, farta de l’independentisme català i veient que acabarà perdent el territori, decideix entregar Catalunya a França a canvi d’algunes contrapartides. Per molt que Catalunya estigui dins d’España, això no faculta l’Estat a poder entregar el territori i els seus habitants sense consultar a la població afectada. Altrament ho trobaríeu inacceptable, oi?

Al cap de 5 anys de guerra amb Mauritània i el Marroc, Mauritània es va enretirar, i la guerra va continuar amb el Marroc fins acomplir 16 anys. A instàncies del Marroc que estava perdent, França, EEUU i la comunitat internacional van pressionar els dos països perquè se signés un alto al foc amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació. 24 anys després, el referèndum, obstaculitzat constantment pel Marroc, encara no s’ha pogut celebrar. Coneixeu alguna població del món amb més paciència que els saharauis? Jo no.

Però tot té un límit, i després de 40 anys d’ocupació del Sàhara Occidental, tant la població dels territoris ocupats com la dels camps de refugiats a Argèlia, volen tornar a la guerra perquè senten que el Marroc, España, França, EEUU i la ONU els estan prenent el pèl. Saben que una guerra serà una carnissèria, però no volen acceptar l’status quo. De moment el Front Polisario, expressió política dels saharauis segueix apostant per una solució negociada, però cada vegada li és més difícil contenir els que criden a agafar les armes. 

Últimament les coses s’estan movent força. Fa un dies hem conegut la tràgica mort de Brahim Saika. Com que als saharauis se’ls margina laboralment a la seva pròpia terra, han sortit Coordinadores d’Aturats Llicenciats Saharauis. Al gener hi va haver nombroses vagues de fam de llicenciats saharauis a l’atur. D’aquest mateix moviment, Brahim Saika, un llicenciat en sociologia i dirigent de la Coordinadora d’Aturats Saharauis va ser detingut arbitràriament l’1 d’abril a la sortida de casa seva a la ciutat de Gulemin, quan es dirigia a fer una protesta pacífica per denunciar la situació dels aturats saharauis. Va ser torturat durant hores i va decidir començar una vaga de fam per denunciar el que li estaven fent de manera totalment injustificada, que era la repetició del que ja li havia passat el 2008 quan el van detenir mentre era estudiant a la Universitat de Marrakesh.

El 6 d’abril, va ser ingressat a l’Hospital de Gulemin perquè va empitjorar molt la seva salut. Des del primer dia el van tenir emmanillat al llit malgrat el seu estat de salut i no se’l va atendre adequadament. Fet que va provocar que 10 dies després morís. L’Hospital s’ha negat a fer-li l’autòpsia que reclama la familia per saber les causes de la mort després de 16 dies de tortures i deixadesa mèdica.

És un cas més dels que pateix el poble saharaui ocupat contra la seva voluntat pel Marroc. Per desgracia la mort de Brahim Saika ha passat molt desapercebuda en la premsa internacional, tot i que si va ser recordat pels seus en diverses manifestacions massives al Sàhara ocupat, a la capital El Aaiún i a altres ciutats. I com que fa mal que s’ignori la mort d’un activista, va per tu Brahim Saika! Aquest article és fruit de la teva valentia, determinació i testimoni! 

Tampoc va ser notícia la vaga de fam d’un mes de 13 presos saharauis del grup de Gdeim Izik, que protestaven per les condemnes dels 21 presos acusats d’haver participat en el campament de Gdeim Izik que va agrupar a 20.000 saharauis reclamant els seus drets. Tenen condemnes, que van des dels 20 anys fins a la cadena perpètua, per haver participar en un campament a l’estil dels campaments del moviment 15M a l’Estat espanyol!

En canvi, si va ser notícia, per la seva notorietat diplomàtica, que el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki Moon, en una gira per la zona per intentar reactivar el procés de pau amb referèndum, no va ser rebut a Marroc pel monarca Mohamed VI, en clara discordància amb les seves intencions, al·legant excuses d’agenda. I també va ser notícia l’irada reacció del Marroc, en la seva línia habitual, quan, en la visita de Ban Ki Moon als camps de refugiats saharauis a Argèlia, on hi ha el govern saharaui a l’exili, va referir-se a la situació del Sàhara Occidental amb la paraula ocupació. El Marroc va fer retirar la Minurso, la Missió de la ONU encarregada de preparar el referèndum, i va cancel·lar les seves contribucions econòmiques a l’ONU.

El Polisario va exposar meridianament que l’expulsió de la Minurso representava una declaració de guerra per part del Marroc perquè aquests 24 anys d’espera i ‘pau’ se sustenten sobre l’espera del referèndum, però que tancada aquesta esperança res no podia evitar la guerra.

Amb aquest escenari, abans del 30 d’abril caldrà que l’ONU es posicioni en com continua la missió de la Minurso i també s’abordarà la sistemàtica petició, bloquejada sempre per França, amiga de Marroc, que la Missió, com totes les altres missions de l’ONU arreu, monitoritzi el respecte dels Drets Humans en el territori ocupat.

Quin serà el paper d’España, potencia colonial vigent? Quin serà el paper de França, amb poder de veto i eterna protectora dels crims del Marroc? Quin paper tindràn els EEUU d’Obama que ja van advocar que la Minurso vigilés el respecte als Drets Humans? Després de 40 anys sembla que les coses poden començar a canviar.

¿Podrien les ciutats del canvi (Barcelona, Madrid, Càdiz, València, Santiago de Compostela, etc…) reconeixer oficialment el Sàhara a pesar que l’Estat español no sigui encara capaç d’assumir la seva responsabilitat històrica envers aquesta excolònia?

Un comentari a “A la memòria de Brahim Saika

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *