A les armes, ciutadans!

“Aux armes, citoyens,/ Formez vos bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur/Abreuve nos sillons!” Tornada de La Marseillaise, himne nacional de França. (A les armes, ciutadans, / Formeu els batallons, / Marxem, marxem!/ Que una sang impura abeuri els nostres solcs!)

Es pot incitar a la violència de moltes maneres; la més eficaç, sens dubte, és fent lleis injustes o aplicant-les injustament amb enginyeria legal no assolible per tothom, arbitrarietat i traïdoria.

«Amb raó o sense raó, se’n va el pobre a la presó» La prevaricació, la corrupció, és el percutor més eficaç per engegar el fulminant que encendrà la pólvora que dispararà el projectil. És vergonyós però a l’estat espanyol la justícia gratuïta paga IVA.

Els artistes, els escriptors, els poetes, els compositors, els cineastes, aporten la retòrica, el ritme i l’escenografia necessària. Denuncien, descriuen, mostren, s’expressen, avisen, agermanen. Amb paraules fines o gruixades, amb imatges belles o que repugnen. Però la causa de la violència sempre és un estat de coses que precedeix o que envolta a l’artista.

“Tal es mi poesía: poesía-herramienta/a la vez que latido de lo unánime y ciego. / Tal es, arma cargada de futuro expansivo / con que te apunto al pecho.”La poesía es una arma cargada de futuro Gabriel Celaya

Un sistema que engarjola, emmudeix o prohibeix la mostra expressiva d’un artista, més o menys acurada en l’estil o la forma, o la d’un ciutadà qualsevol, no es mereix el nom de democràtic.

Per descomptat repugna per paternalista -actitud al que són tan afeccionades les ments autoritàries- menyspreant la capacitat de decidir que té el ciutadà empoderat sobre què vol o no vol escoltar o veure.

Ni és mereixedor de la categoria de culte qui ignora que l’art, la creació, suposa sempre quelcom nou. El que és nou ho és perquè porta implícita la denúncia i la transgressió -això sí, sublimada- de l’ordre anterior. Si no fos així, tot seria artesania, decoració. La creació és paranoica i agressiva. Així és.

“Parlo del crit unànime /de la sang i em retreuen /deslluïts prejudicis.
/Antigament…!, objecten, /i jo sóc vell de segles.
/Per quins rials polsosos/ordeneu les paraules?
/Companys, alliberem les barques/de tanta corda inútil./Hi ha grans rius que ens esperen.”
Parlo del crit unànime Miquel Martí i Pol

A l’estat espanyol tanquen titellaires i rapers, multiplicant monstruosament la pena que ni en temps de la dictadura, tan nacionalcatòlica, s’atrevien a aplicar amb tant de rigor als blasfems que gosaven dirigir llurs improperis al mateix Déu. La cosa acabava en multa, i punt.

“Erase una vez/ un lobito bueno,/ al que maltrataban/ todos los corderos.
Y había también/ un principe malo/ una bruja hermosa / y un pirata honrado.
Todas estas cosas/ había una vez /cuando yo soñaba /un mundo al revés.
Paco Ibáñez

És l’Emèrit qui crea a Valtonyc, quan ha esdevingut el principal senyal de la decadència i la corrupció de l’Estat Espanyol. Un estat representat per una monarquia esdevinguda anacrònica des que la darrera vegada que els ciutadans varen poder decidir -sense la trampa d’incloure-la en un paquet nou constitucional, si la volien o no- es va manifestar en contra per inútil, prescindible i cara. La seva funció simbòlica la representaria millor una bandera, que almenys no té gendres ni germanes amb comptes opaques a Panamà, ni filles que no saben d’on venen els doblers que gasta sense mirar prim i, a sobre, en cas de protesta legítima, es pot cremar com es crema el significant d’una cosa i no la mateixa cosa. Sense fer cap mal, com quan algú canta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *