A on està l’oposició?

A qualsevol país civilitzat del món, un temporal de merda com el que des de fa dies està sacsejant el Partit Popular hauria acabat ja amb el govern. No és comprensible com un executiu en minoria és capaç de suportar aquestes envestides sense que l’oposició sigui capaç d’arribar a un acord de mínims per fer-lo fora. Com pot ser que PSOE, Podemos i C’s permetin això?

La crisi interna que viu el PSOE, amb aquest procés interminable de primàries que promet acabar abans amb les ganes dels militants que amb la pròpia crisi, fa que els socialistes estiguin literalment bloquejats. La gestora no té poder (ni el vol) per poder participar en una operació d’aquesta magnitud. Cal recordar que a Espanya el procés de la moció de censura suposa la proposta d’un Govern alternatiu que seria automàticament investit en cas de prosperar la moció. Per tant, el principal partit de l’oposició està en fora de joc mentre no sigui capaç de poder prendre decisions a partir de la nova executiva sorgida del Congrés (que se celebrarà a finals de maig).

Amb els de Ferraz sense poder donar aquest pas, haurien de ser dos partits com Podemos o Ciutadans qui proposessin un Govern, i tots sabem que ni uns ni els altres es votarien per encapçalar un executiu amb aquesta responsabilitat. I així estem, en un bloqueig democràtic, amb un Govern d’un partit que està sent investigat per terra, mar i aire i amb desenes de processos de corrupció oberts, i una oposició senseopció depoder enderrocar un govern en minoria. I, com hem arribat fins aquí?

Home, doncs potser si uns haguessin deixat els seus egos de banda i haguessin fet president a Pedro Sánchez ara no estaríem en aquest punt. O si els altres no s’haguessin abstingut en la investidura de Rajoy. O si els de més enllà no haguessin fet servir allò de la responsabilitat per pactar amb tothom i intentar tocar cuixa a qui fos. Culpables en són tots. I la sortida, ara mateix i a curt termini, és una: Pedro Sánchez.

Donant per fet que si Susana Díaz guanya no empenyeria mai un procés així (sabent el seu gust per l’establishment i que ella no és gens partidària de pactar res amb Podemos), l’única opció és que l’únic que en realitat va intentar plantar cara a Rajoy forçant una investidura una mica irreal ara ho torni a intentar. Amb les posicions menys enrocades i les cartes sobre la taula: qui no vulgui a Pedro Sánchez de president que carregui amb el bassal de corrupció del PP. O són capaços de posar-se d’acord en derrocar Rajoy o que assumeixin les conseqüències en les següents eleccions (que poden estar molt més a prop del que ens pensem). El que està clar és que Espanya no pot seguir venent una suposada recuperació econòmica i una preservació de la unitat d’Espanya en contra de l’independentisme per tapar una suposada xarxa de corrupció que encara ningú sap com pot acabar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *