Absolució en el “setge” al Parlament

Ja ha sortit la sentència a l’Audiència Nacional sobre el “Setge” al Parlament català que va tenir lloc el 15 de juliol de 2011. De les 19 persones acusades d’atemptat contra les institucions de l’estat amb peticions de penes de 8 anys, després de 3 anys, s’ha exculpat a 18 i a un l’han condemnat a quatre dies de localització per una falta de danys per haver pintat amb spray la gavardina de Montserrat Tura.

La sentència ha caigut com una bomba en el món polític, mediàtic i catalanista, i s’està fent bullir l’olla amb exclamacions grandiloqüents i irades, i sembla que la fiscalia, el Parlament, el Govern català recorreran la resolució. Pel que fa a mi, que vaig ser present en aquells fets com a realitzador del futur documental “El despertar de les places” (http://vimeo.com/42043884 es tracta el tema del minut 24’ al 31’), només puc dir que, sorprenentment per a mi, la veritat ha aflorat i ha deixat amb un pam de nas als que van muntar una operació de manipulació grotesca contra el moviment 15M. No només vaig poder comprovar que no va passar res greu, sinó que a més, coincideixo amb algunes de les apreciacions de la sentència que intenten emmarcar el cas. Anem a pams.

Primer que la sentència diu que no es pot provar que els acusats fossin al lloc dels fets ni que fessin allò que se’ls imputa. Per tant, ¿els que no els agrada aquesta sentència potser voldrien que sense proves se’ls condemnés igualment perquè, segons ells, aquella mobilització no va estar bé i va ser intolerable? O sigui, que paguessin ells com a caps de turc simplement perquè suposadament van participar en una mobilització que desaprovem? Convindreu amb mi que, per molt en contra que s’estigui d’aquell “assetjament” al Parlament, no es pot voler passar per sobre d’una investigació que ha durant 3 anys, no? I això deixa a l’aire que la policia va detenir persones indiscriminadament i sense fonament, cosa que és molt greu contra les persones que han patit aquest dit acusador que ara es demostra infundat.

Dit això, ara anem al fons de la qüestió. Què va passar? Perquè, de tant repetir que hi va haver gran violència, al final la majoria de la gent s’ha quedat amb la idea que va ser així, però és fals. Només diré que, mentre era allí, una familiar em va trucar exclamada del que “estàvem fent allí” i davant la meva sorpresa em va explicar que els mitjans de comunicació n’anaven plens i que allí hi havia un acte de guerrilla urbana i kale borroka contra el Parlament, un nou 23F… El tsunami mediàtic era tan gran, que no em creia quan li negava aquella situació malgrat jo era allí interessat en filmar tot el que pogués passar i malgrat aquesta persona té absoluta confiança en el meu criteri i honestedat. Al arribar a casa vaig veure els representants polítics de tots els partits (ICV inclosa) estripant-se les vestidures, i tots els mitjans més o menys corretja de transmissió de les diferents forces polítiques també carregant. L’endemà, tots els diaris obrien a portada completa declarant “Indignant” en referència a la “il·legítima” mobilització dels indignats davant del Parlament.

Però aquella concentració va ser absolutament normal. És més, massa normal i mancada de violència atès el nom dels manifestants, que suposadament estaven indignats contra com funciona la democràcia venuda als interessos econòmics d’unes elits.

Repassem la història telegràficament: Manifestació del 15 de maig per una democràcia real. Acampada a Puerta del Sol, Madrid. Desallotjament forçós. Acampada a Plaça Catalunya en solidaritat. A una setmana de les eleccions municipals es munten acampades a diverses ciutats que catalitzen el descontentament popular. Els mitjans prenen amb simpatia el moviment davant la demanda de la Junta Electoral Central i del Govern del PP de sortir de les places. És un desafiament ciutadà original, en resposta a la crisis i que el PP desaprova. Arriben les eleccions i paradoxalment PP i CiU treuen boníssims resultats fruit de l’alta abstenció de l’electorat d’esquerres, cosa que fa que el partit “socialista” es desplomi i deixi a la dreta amb uns “magnífics” resultats. Les acampades continuen, però segons l’Ajuntament i la Generalitat el circ s’ha acabat. Han estat útils fins aquí, però ja no els veuen tan simpàtics i els volen fer fora de la plaça. Té lloc un intent de desallotjament per part dels Mossos el 27M. El teixit social generat en base a les setmanes de presència al carrer i el suport mediàtic rebut, fan que milers de persones rodegin els Mossos en solidaritat amb els acampats i s’aconsegueix aturar el desallotjament pacíficament. La violència dels Mossos deixa molt mal parat al conseller Felip Puig. L’acampada continua. Els indignats no són un moviment folclòric, denuncien la manca de democràcia i el segrest neoliberal existent, per tant, s’oposen a uns pressupostos que retallen lo social en pro de pagar deutes, rescatar bancs, i continuar la festa. S’anuncia amb antelació una mobilització contra els pressupostos que es simbolitzarà rodejant el Parlament. Ningú creu que s’impedirà el pressupost retallat, però almenys es vol fer públic i evident el frau.

Felip Puig dissenya una estratègia per revertir el suport popular al moviment, amagar les vergonyes del govern convergent i salvar el seu nom. No organitza l’entrada dels diputats de cap manera especial, simplement fa que els Mossos carreguin a les 7h del matí contra els concentrats per crear un corredor en una única porta. Amb l’ambient caldejat i els ànims encesos, Felip Puig preveu que qualsevol cosa pot passar. L’entrada del president i 30 diputats més en helicòpter acaba d’escenificar la impossibilitat o perillositat d’entrar per terra. Els altres 105 diputats entren com els dóna la gana. Alguns en furgonetes policials, altres en cotxes particulars, i fins i tot alguns, com Boada, Tura, Llop, López Tena entren caminant entre els manifestants indignats, com la Heidi passejant per un camp d’amapoles… No se que hagués passat, per exemple a Ucraïna, però aquí els diputats van poder arribar al Parlament. Pel camí els van escridassar, insultar, i a algun el van empentant, escopir, ruixar amb spray o els van tirar l’interior d’un entrepà. Són coses una mica gamberres i desagradables, ens poden semblar malament o que nosaltres no ho faríem, però convindreu amb mi que no són molt greus. Repeteixo que no són molt greus. Als camps de futbol passen coses així, a les manifestacions els Mossos són escridassats i insultats, i els manifestants empentats i fins i tot colpejats o disparats amb bales de goma o foam. Però és clar, ells són senyories. Són una casta, i no poden tolerar que a ells es passi això.

Si realment no volien que els passés això, petites mostres d’hostilitat (perquè repeteixo que les mostres de veritable hostilitat violenta haguessin sigut alguna cosa més i algun diputat hagués acabat amb alguna cosa més que una bona empipamenta), el dispositiu hagués pogut ser molt diferent. Sabent que hi hauria milers d’indignats volent demostrar l’hostilitat als pressupostos, concentres els diputats en un punt llunyà, els muntes en un autocar, i amb la protecció dels Mossos que haurien tancat el Parc de la Ciutadella, entres l’autocar fins al Parlament amb tota tranquil·litat. Els diputats fan la seva feina i aproven les retallades (contraries al que van dir en campanya electoral) i els manifestants fan la seva feina i mostren el seu rebuig al veritable setge a la democràcia que es perpetrava dins del Parlament.

Però Puig necessitava que alguna cosa passés. I es va crear una manipulació mediàtica de llibre. Després les televisions tenien dificultats per mostrar imatges violentes perquè gairebé no n’hi havia hagut (molt menys que en la majoria de manifestacions!), en canvi el que tenien era només declaracions i més declaracions condemnatòries però eren pura opinió interessada o intoxicada pel tsunami. Era quan allò de les línies vermelles que deia el President, i tots els partits (ICV inclosa) van tancar files corporativament. Es va parlar de nazisme, de cop d’estat, de kale borroka, de guerrilla urbana, i es van fer denuncies per atemptat a les institucions de l’Estat. Es va fer tan rebombori que ara estan obligats a ratificar les acusacions i tancar-se sobre la versió venuda perquè desdir-se ara, seria percebut pel públic com un engany i no es pot desmuntar la credibilitat dels mitjans de comunicació i establishment polític.

Deixeu de fer el ridícul.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *