Accountability

A força de presidir tantes batalles inútils, de la bandera de la “imprescindible regeneració democràtica” enarborada per tots els partits només en queden un parell d’esquinçalls. Paraules com transparència, compromís, responsabilitat política o la que titula aquestes línies (i que podríem traduir com rendició de comptes) han perdut el seu contingut i únicament serveixen per decorar els discursos més o menys grandiloqüents dels uns i els altres.

El mot accountability no té un equivalent clar en català, encara que, com us deia, el seu significat s’assembla a una obligació de retre comptes, de fer-se responsable de les conseqüències d’una determinada decisió. Una qüestió tan senzilla i alhora tan imprescindible en una democràcia, i que deu sonar a xinès als nostres polítics, brilla per la seva absència en pràcticament tots els nivells institucionals; el que, juntament amb les dobles vares de mesurar i altres factors que ocuparien molt més que un breu article, provoca una pèrdua quasi absoluta de la credibilitat i de la necessària confiança que ha d’existir entre representants i representats.

Al Parlament de les Illes Balears, per exemple, estam vivint aquests dies un dels múltiples casos que demostren aquesta tesi. Fa poc més d’una setmana, davant la decisió de l’Advocacia de la Comunitat Autònoma de no personar-se com a acusació en dues (el cas de l’Òpera de Calatrava i el cas Palauet) de la dotzena llarga de causes que l’expresident Jaume Matas té pendents, i al·legant manca de confiança, Pilar Costa va cessar de manera fulminant el cap de l’organisme, Lluís Segura. Els ciutadans encara no sabem quina de les dues versions sobre aquest fet és la vertadera (en definitiva, si el Govern coneixia o no la decisió de l’Advocacia), i per això el grup parlamentari Podemos ha presentat un escrit de compareixença perquè Segura expliqui al Parlament. Fins on jo sé, el govern Armengol vol evitar com sigui aquesta compareixença sol·licitada pel seu soci i maniobra perquè la resta de partits no hi votin a favor.

De fet, des del Partit Popular no deixen perdre l’ocasió de desgastar l’executiu i parlen de “pressions” dels socialistes, que únicament admeten “converses”. El Govern, que utilitza arguments com a mínim curiosos: “aquesta compareixença significaria sembrar un gran precedent, doncs es pot obrir la porta al fet que qualsevol grup parlamentari pugui demanar que tots els funcionaris del Govern, inclosos professors i metges, siguin interrogats pels diputats a la cambra autonòmica”, sap que no pot recolzar-se en els signants dels Acords pel Canvi, doncs Podem és el promotor de la iniciativa i Més encara ha de decidir quina postura adoptarà, pel que la cosa quedarà en mans del PP i d’El Pi. En la comissió d’assumptes institucionals, que és la que ha de decidir si s’accepta que el funcionari acudeixi al Parlament a explicar-se (el que, vista l’actitud del Govern, segurament deixaria tocades tant a Pilar Costa com a Francina Armengol), Jaume Font es pot convertir en el salvador de la consellera i la presidenta o posar-les en serioses dificultats.

Sense entrar en el debat de fons que s’ha generat aquests dies sobre la figura de l’Advocacia de l’Estat, el seu paper, la seva estructura o la seva dependència del poder executiu, em resulta estrany que un partit que es presenta com el cabdill de la regeneració i la transparència intenti tot tipus de tripijocs legals i polítics per evitar donar explicacions, per retre comptes. Si no tenen res a amagar, per què no accepten la compareixença? I si s’han equivocat, per què no ho expliquen i n’assumeixen les conseqüències? En el primer escenari, no permetre que l’ex-cap de l’Advocacia expliqui la seva versió erosiona encara més la ja gastada confiança ciutadana; en el segon caldria lògicament una dimissió, la de Pilar Costa, per salvaguardar la imatge del Govern, o millor dit, de la presidenta.

Com és lògic, aquesta transparència, aquest funcionament democràtic, aquesta accountability, requereixen una consolidada maduresa política per evitar que, com passa ara, sigui utilitzada a conveniència pels partits. De fet, un ús indiscriminat i sense control podria permetre que una minoria bloquejàs permanentment tota acció de govern, però la seva absència és inadmissible en un sistema que s’envaneix de ser democràtic i transparent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *