Adéu, 2016 (I)

Com intent fer per aquestes dates, aprofit el darrer article de l’any per fer una mica de balanç i, també, per posar una mica d’ordre en la voràgine informativa en la que estam immersos. Ningú no dubta que, a nivell polític, el 2016 s’ha caracteritzat per ser un convuls any electoral. Davant la impossibilitat d’assolir cap tipus d’acord (fruit, com ja he defensat en diverses ocasions, d’avantposar els interessos partidistes als generals, la fagocitació de la democràcia per la partitocràcia) després de les eleccions de fa un any, els ciutadans fórem convocats de nou a les urnes per finalment consolidar uns resultats numèricament semblants i, en aparença, tan difícils de gestionar com els anteriors. No obstant, el fantasma d’unes terceres eleccions, la “responsabilitat d’estat” venuda per Ciutadans i la rebel·lió dins el PSOE facilitaren la reelecció de Mariano Rajoy com a president del Govern.

Fidel al seu modus opernadi, s’ha torbat poc el gallec en deixar palès que, més enllà de retocs purament estètics, continuarà aplicant les mateixes polítiques que varen caracteritzar la seva primera legislatura. De res servirà la falsa regeneració d’Albert Rivera i la increïble posada en escena dels socialistes com a “principal partit de l’oposició” (com pot tenir credibilitat un partit que mantén a Antonio Hernando com a portaveu parlamentari?) en el Congrés. Les proposicions no de llei aprovades en contra de la LOMQE o la Llei Mordassa, per exemple, no tenen més que un caràcter declaratiu, sense cap tipus d’utilitat pràctica.

En aquesta línia, cal exigir a aquells que varen vendre la seva rendició amb un «governarem des del Parlament» el reconeixement de la seva mentida, donada la capacitat de veto que té l’executiu (que s’utilitzi de manera diguem-ne poc democràtica és un altre debat), i demanar-los si, ara que hem vist que són capaços de posar-se d’acord a l’hora de donar un canvi de rumb a les mesures més polèmiques de l’anterior legislatura, no hauria estat més pràctic fer-ho des del govern, i no permetent que el PP continuï fent i desfent a la seva voluntat, instal·lat en la seva paradoxalment còmoda majoria no absoluta.

Continuarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *