Al servei de l’1%?

La desigualtat extrema al món està assolint cotes insuportables. Actualment, l’1% més ric de la població mundial posseeix més riquesa que el 99% restant de les persones del planeta, Espanya no és una excepció: el 2015, l’1% més ric de la població concentrava ja gairebé tanta riquesa com el 80% més pobre. Mentrestant, la població en situació de pobresa i exclusió ha assolit el seu màxim històric, un 29,2% de la població, 13,4 milions de persones. Avui és impossible combatre amb èxit la pobresa sense abordar de manera decidida l’actual crisi de desigualtat. Atacar el complex entramat de paradisos fiscals que fa possible que es buidin les arques públiques és fonamental per combatre la desigualtat de forma efectiva.

Així comença el darrer informe sobre la situació a Espanya d’Intermón Oxfam, titulat “Una economía al servicio del 1%” i que destaca que la desigualtat extrema s’està convertint en la malaltia del segle XXI. Una malaltia que ocupa discursos polítics i titulars arreu del món però contra la que pràcticament ningú actua. Dissortadament, i com assenyala l’entitat, si no es produeix un gir clar cap a polítiques més redistributives i que garanteixin la igualtat d’oportunitats, la sortida de la crisi se saldarà fent més rics a uns pocs, molt més vulnerables a la gran majoria, i condemnats a l’exclusió social a una part cada vegada més gran de la nostra societat.

Només per recordar algunes dades que destacats representants s’entesten en negar, a l’estat espanyol la pobresa i l’exclusió social han augmentat de manera alarmant des del començament de la crisi. De fet, més de 13 milions de persones es troben en situació de risc de pobresa o exclusió social en el país de l’OCDE en què més ha crescut la desigualtat, només per darrere de Xipre, i gairebé 10 vegades més que la mitjana europea.

Lluitem contra el missatge oficial: la desigualtat no és inevitable. Més aviat al contrari, les solucions estan a l’abast de la nostra mà. Tant les institucions europees com els governs estatals i autonòmics han de situar aquest greu problema en el centre de l’agenda política. Per desgràcia, el manteniment de les polítiques del Partit Popular, recolzat per Ciutadans i amb l’aquiescència d’un PSOE perdut i ferit, no deixen gaire espai a l’optimisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *