Anècdotes (I): Puig dels Bous

Davant les freqüents propostes d’escriure un llibre sobre els anys que em vaig dedicar a la noble, màgica i interesantíssima professió del Protocol i les Relacions Públiques al servei, com la majoria ja sabeu, de tots els Presidents, tan del Consell General Interinsular com de la Comunitat Autònoma, com s’anomenava abans i de les Illes Balears com ara es contempla a l’Estatut d’Autonomia, fa uns dies he rebut la darrera proposició (no indecent) d’escriure l’esmentat llibre, però crec que no ho faré. He rebut i he estat distingit amb la confiança de tots els Presidents i ara no és correcte correspondre aquest afecte amb un llibre sobre els trets i destrets del seu pas pel Consolat de Mar. Ara bé, de tant en quant sí que contaré qualque anècdota per donar a conèixer com funcionaven les coses en aquells temps.

Aquí va la primera: L’Excm. Sr. Jeroni Albertí, President del Consell General Interinsular, un bon dia decidir visitar el “Puig dels Bous”, en aquells moments dels anys 80 estava dedicat a acollir a persones desnonades i sense sostre. En Víctor Gistau, en aquells dies Cap de la Secretaria del President, em va donar instruccions per preparar una part de la visita que era dur el President i a ell mateix en cotxe oficial fins a les instal·lacions, ja que en aquell moment la Diputació Provincial de Balears no acceptava de bon grat la seva propera desaparició i la creació del nou organisme democràtic, el Consell General Interinsular. Manifestant aquest descontent no donava els serveis necessaris per desenvolupar les responsabilitats del President del CGI.

La Diputació Provincial disposava d’un Cap de protocol, en Joan Bauzà, un homo discret, bona persona, gran professional, ja a punt de la jubilació que hem va ajudar i ensenyar les primeres passes protocolaries. Ell és amb una bona part responsable de que m’agradi tant aquest ofici. El vaig apreciar molt i el tinc en un gran record.

Li vaig demanar contactes per preparar i coordinar l’arribada del President al “Puig dels Bous”, jo no hi havia estat mai, i me va dir que no me preocupes, que ho faria ell, que coneixia bé el Centre. Hi ho va fer, va donar instruccions a un dels usuaris de confiança de que estàs esperant al lloc on encreuava la carretera de Puigpunyent fins el camí del “Puig del Bous” i que quan veies el cotxe oficial (en aquell temps el cotxe duia un banderí) assenyalés el creuer. Perfecte!!!

El dia de la visita, jo anava ben tranquil, sabia que trobaria una persona que m’indicaria el camí. Quan vaig arribar al punt quilomètric aproximat, amb gran angoixa vaig comprovar que no hi havia ningú, vaig sobrepassar el punt en varis quilòmetres i res, ningú. Li vaig demanar disculpes al President, vaig donar mitja volta i torna-m’hi, però tampoc, quan ja estaven ben a prop del Polígon de Can Valero el President me va dir ¡¡No podem estar tot el matí donant voltes, ens esperen els Consellers, Directius i tots els residents, atura’t i demaneu a qualcú!! Així ho vaig fer, vaig aturar el cotxe, tocar el timbre d’una casa i una amable senyora em va dir exactament on era i ho vàrem trobar. Però, vaja paper el meu!! Sense saber on anava, la persona que tenia que estar al creuer no hi era i el President i en Víctor asseguts al cotxe mentre jo preguntava el camí correcte. Vaja ridícul!!

Idò sabeu el final? La persona que em tenia que esperar al creuer a l’hora convinguda li va pegar un mal de panxa i ganes d’anar al excusat inaguantables i com és lògic, lo primer es lo primer i no va poder estar al punt de trobada. Pobret, ell també ho va passar malament, però no hi podia fer res. Vaja situació la meva, arribarem tard i el President Albertí no anava gens content. L’endemà, quan li vaig explicar lo que havia passat, ho va entendre i en va fer broma, el President Albertí és una gran persona i un dels grans polítics d’aquells temps. Aquesta és una de les moltes anècdotes que he viscut. En vindran més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *