Aquell pacte del Betis

En el tretzè congrés del PSOE, el mes d’octubre de 1974, a Suresnes, la localitat francesa propera a París, es concretà la definitiva ruptura del partit entre els dirigents de l’exili, encapçalats per Rodolfo Llopis, i el socialisme emergent a l’interior que s’havia desenvolupat a partir de nuclis que havien funcionat més o manco cadascú pel seu costat a Sevilla, Bilbao i Madrid. La divisió es venia anunciant des dels dos congressos anteriors. L’acord entre els joves militants que no en volien saber res de les estratègies de l’exili, per ineficaces, es conegut com el pacte del Betis que repartí el poder intern i posà els fonaments dels que serien els anys políticament més esplendorosos del PSOE. Aleshores, encara durant un temps, les cròniques polítiques parlaven del PSOE-H (històric) i el PSOE –R (renovat) de Felipe González i Alfonso Guerra, fins al decisiu enlairament del partit a les més elevades cotes de poder. Aquell repartiment del poder intern s’ha mantingut si fa no fa fins a l’últim relleu generacional al capdavant del PSOE. Amb Pedro Sánchez s’accentuà el declivi.

Tot just començada la campanya electoral oficial- la campanya com a tal ja fa mesos que dura – per a les primàries que hauran de decidir qui assoleix la màxima responsabilitat en el partit, crida l’atenció la profusió de referències a la necessitat d’un nou pacte del Betis, davant el risc real de fractura que sembla dibuixar el progressiu enverinament de la campanya, del qual n’és el paradigma la sortida de botador del batle murcià de Calasparra, seguidor de Pedro Sánchez, qualificant de pràctiques mafioses els comportaments de la gestora del partit, sense ser desautoritzat, ans el contrari, pel seu cap de files.

Aquell pacte del Betis, però, donava carta de naturalesa a una coincidència generacional, ideològica i política dels seus protagonistes per capgirar la dinàmica d’un PSOE esmorteït i desaparegut després d’anys de direccions a l’exili. En l’actualitat, no és el cas. En l’escenari d’un hipotètic nou pacte, alguns atorguen el paper de Rodolfo Llopis a l’aspirant Pedro Sánchez.

La contesa s’ha polaritzat de tal manera entre Susana Díaz i Pedro Sánchez – sembla que personalment no es poden ni veure – que deixa al tercer candidat, Patxi López – curiosament el primer que anuncià les seves intencions d’optar a la direcció del partit – trescant els camins del no res. Com a element en comú, tots tres candidats posen l’accent sobre la unitat sense fissures l’endemà de les eleccions internes. Entre ganivetada i ganivetada, tan bones intencions no resulten gens creïbles. Les primàries deixaran ferides de tal gravetat que hi ha dubtes que hi pugui haver pacte que les curi. Devers Podemos se’n deuen fer un llepadits.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *