Ara sí és l’hora de Catalunya

Ahir, el President de la Generalitat de Catalunya va plantejar un nou repte als partits polítics catalans i, sobretot,  a la societat civil del Principat. Atès que l’efecte de l’independentisme del 9N no té massa més recorregut dins el marc polític partidista actual, ha plantejat un full de ruta que tots els qui aspiren a la independència de Catalunya hauran de tenir molt en compte, i els qui s’hi oposen també.

 

Es tracta d’un full de ruta a un any i mig vista, segons el qual els partits polítics fan una passa enrere i deixen en mans de les entitats civils i socials que estan a favor de la independència un pacte per a fer una llista “de país” formada per independents i gent de prestigi en molts àmbits diferents (també de partits però no prioritàriament), amb un únic objectiu: que aquesta llista assolís la majoria absoluta en el Parlament i tengués tota la legitimitat per tal de, en un any i mig acabar proclamant la independència i convocar de nou eleccions on els membres d’aquesta llista no es podrien tornar a presentar. Així doncs, el 2016, en cas de victòria del SÍ, es farien les primeres eleccions democràtiques de la Catalunya independent, amb tots els partits polítics (o el que en quedi) tornant a presentar-se com a tal.

 

El pla de n’Artur Mas no només és intel·ligent (ara mateix, davant els impediments del Govern espanyol actual i els aires convulsos que s’albiren en la política estatal a mig termini, crec que és la millor via per tal de sortir de l’atzucac a què s’ha arribat després del 9N) sinó que també és astut: en cas que els altres partits (especialment ERC) i la societat civil ho rebutgin, ell i el seu partit tendran via lliure (moral i política) per tal d’esgotar la legislatura, aplicant les polítiques que li convinguin.

 

Aquesta proposta, amb els evidents emperons que hi ha atesa la nefasta política social i les retallades que CiU ha estat aplicant aquests darrers anys i que han portat al límit a nombroses famílies catalanes, és la sortida que una gran part de la societat demanda: un referèndum real per tal d’amidar el suport a l’independentisme. A més, segurament no seria un referèndum plebiscitari estricte en què només hi hauria dues opcions, sinó que, com a mínim s’albira la possibilitat de que hi pugui haver dues llistes favorables al sí: la que abastaria la major part de l’espectre ideològic (del centredreta de CiU al centreesquerra d’ERC i gent no ubicada) i una altra que podria anar per lliure i que seria nítidament d’esquerres. En tot cas, per tal de seguir endavant caldria que una de les dues obtingués la majoria absoluta, de manera que es preveuen certes tensions dins l’esquerra independentista alternativa que aposta per un nou procés constituent trencador. En el bàndol del NO, si volen evitar una majoria absoluta de la llista “de país” que els duria a una independència que no desitgen, hauran de fer un esforç i unir-se des de la dreta del PP fins al centreesquerra del PSC, passant per Ciutadans  i amb el dubte de què faran els partits que no s’han posicionat clarament, com són ICV o Podem(os). En tot cas, si qualsevol d’aquestes forces opten per presentar-se sense un posicionament clar sobre el tema que segurament serà únic en la campanya, corren el risc de quedar bandejades.

 

Així doncs, la proposta és trencadora i altament estimulant, s’ha marcat un objectiu (convertir Catalunya en un Estat independent d’aquí 18 mesos perquè està convençut que serà el millor per als catalans i les catalanes) i ha dit clarament que estaria disposat a fer una passa enrere per tal de que es pugui assolir. Sempre he estat molt crític amb n’Artur Mas i amb les polítiques que han fet els diversos governs de CiU, però aquesta generositat i aquesta altura de mires no estan a l’abast de qualsevol. A partir d’ara es veurà si els independentistes catalans, més enllà dels partits en els que militen o no, opten per seguir units en el seu full de ruta cap a la independència o bé hi posen un fre de mà potser definitiu. I a l’altre bàndol, el Govern espanyol segurament haurà guanyat la seva partida immobilista si aquest pla no s’acaba de concretar o bé haurà de moure fitxa de manera decidida per aturar unes eleccions que seran legals (amb cens i on tothom sabrà què està votant) i on el risc de que guanyi el SÍ a la independència serà alt. Perquè, la veritat, esperar diàleg o bé una campanya pel NO com es faria en qualsevol Estat democràtic sembla que és demanar massa.

 

En conclusió, estam davant d’una proposta mai vista, segurament serà desprestigiada, atacada i vilipendiada per els mitjans de comunicació i el Govern espanyol, però després de totes les passes dels darrers anys, és una possibilitat ben real de que Catalunya assoleixi la independència. I com que no veig a la majoria dels catalans amb ganes de seguir aguantant les misèries de pertànyer a l’Estat espanyol, els hi desitjo que s’entenguin i ho tirin endavant amb l’esperança de que els mallorquins no només ho observem d’enfora sinó que n’aprenguem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *