Arran de les morts il·lustres i les altres

No és el mateix actuar des de la creença que la vertadera vida comença després de la mort i que la que gaudim a la Terra no és més que el trànsit -una única oportunitat- sotmès a la missió de redimir-se pel fet de ser originàriament imperfectes, que fer-ho amb la convicció que la mort és un punt final. Punt i silenci.

Com que la manera de concebre la mort és un operador fonamental per manejar-se en la vida, fa temps que, per una de les meves dèries particulars, vaig experimentar molta curiositat per saber sobre els Vedes, textos sagrats -dels 800 a 1500 a. d. C- sobre els que es fundà l’hinduisme; molt especialment sobre la forma d’entendre la vida i la mort en la religió hinduista; particularment per la creença en el renaixement i la preexistència dels éssers.

Perquè, el que és ben interessant de les creences religioses, almenys des del punt de vista psicològic, és llur expressivitat metafòrica per a descriure operacions de l’aparell psíquic, per exemple, la construcció de les instàncies morals que alimenten les determinacions ètiques de la conducta.

L’hinduisme defineix el Karma com el conjunt d’actes –positius, negatius o neutres– que efectua cada individu i que marquen la seva consciència, condicionant les seves futures encarnacions.

Rishikesh, una de les ciutats sagrades del nord de l’Índia, erigida sobre la vorera de la Mare Ganga, el gran riu, que en aquella zona -per ser propera a l’Himàlaia, lloc on neix- encara davalla amb presses, és un lloc d’estada dels peregrins residents a algun del molts Ashrams (monestirs) de la zona i punt de partida de la peregrinació del Char Dam, un viatge espiritual envers els quatre punts cardinals de l’Índia on habiten les divinitats.

Fou allà, immers en aquell espectacle de colors i natura, de silenci i pau -d’aquella pau que hom només troba en llocs on escasseja la gent i el riu es fa bellugadís llenegant per les roques -en contrast amb altres zones de l’Índia greument contaminades de tot, misèria urbana, renou, olors, brutícia- que vaig tenir l’ocasió de demanar-li a un guru, un ésser extraordinari guarnit amb un dohti safrà -indescriptible la mirada negra i blanca en estat pur sobre aquell rostre dravídic- capaç de passar de la més absoluta atenció i concentració en el seu interlocutor al més radical desinterès per la seva presència.

–  Pel que fa a la reencarnació, què és un gos?

–  Un gos és la reencarnació d’una persona que en la seva passada vida visqué com un gos.

Indagant per la possibilitat d’una il·luminació final, que el pogués haver estalviat d’aquella involució en el cicle de les reencarnacions, vaig insistir:

– I si…, una persona que ha viscut com un gos, arribat a la fi de la seva vida, s’ho pensa i se’n penedeix, es podrà reencarnar en humà?

– Això és impossible! -respongué mig somrient- una persona que ha viscut com un gos, en el final de la seva vida només pot pensar com un gos.

De tornada a la meva descreença, vaig concloure que si, abans de néixer, les paraules dels altres parlaven de llur desig sobre aquest projecte que encara no era (nosaltres) constituint l’inconscient que en certa forma tractaria de governar-nos; després de morts serem parlats -més, menys o gens, si és que hem arribat a assolir alguna significació- com allò que hem estat. La responsabilitat haurà estat nostra.

Perquè en aquesta única vida -aquest parèntesi entre el no ser encara i el fet d’haver estat- una persona només es pot realitzar en plenitud si procura viure de manera que el possibiliti per a reencarnar-se en persona a cada moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *