Auguris polítics (I)

Ningú no pot negar que el panorama polític estatal durant l’any que acabam de deixar enrere ha estat mogut, interessant i en determinades ocasions impredictible. La repetició de les eleccions i la possibilitat d’una tercera convocatòria com a arma en les negociacions per aconseguir formar un govern han protagonitzat sens dubte el 2016. Però ara que encetam calendari cal demanar-se, com afronten l’any que comença els principals partits polítics?

En primer lloc, el Partit Popular s’està acomodant a governar en minoria, doncs és cada cop més conscient que, més enllà de les “derrotes” patides en el Congrés (LOMQE, llei mordassa…), amb un caire més simbòlic que efectiu, sap que disposa del vot quasi incondicional de C’s i la connivència (per dir-ho suaument) del PSOE en les “grans qüestions d’estat”. L’estratègia queda ben clara: per una banda, anar arraconant a poc a poc el partit de Rivera fins aconseguir que es dilueixi o quedi com una força residual sense poder erosionador i, per una altra, donar peixet als socialistes amb medalles com la de l’increment del salari mínim per tal de recuperar aquella situació de bipartidisme imperfecte que tant els beneficia. Mariano Rajoy, ho hem d’acceptar, ha sabut gestionar i explotar la seva imatge d’indolent i vestint-ho tot de responsabilitat i altura de mires ha mantingut i pretén mantenir les línies bàsiques del seu full de ruta (el manteniment del nucli dur de l’equip ministerial n’és una prova inequívoca). El seu lema és: Canviar? Per què?

El segon partit en nombre d’escons està immers en una greu crisi de lideratge, de projecte i de missatge que té molt mala ferida. La mala gestió de Pedro Sánchez després de les dues eleccions i el consegüent i inacceptable cop d’estat intern han parit una gestora que s’extralimita en les seves funcions i que únicament fa el que, sotto voce, li encomana Susana Díaz. Una Susana Díaz que continua jugant al no però sí (“estaré dónde mis compañeros digan que esté“) i que, des del meu punt de vista, no és la persona adequada per “cosir” el partit (com tampoc ho és l’exsecretari general). El congrés que ha de celebrar el PSOE en els propers mesos serà clau per determinar si el partit pot tornar a ser una alternativa creïble de govern o si, ben al contrari, està ja condemnat a seguir les passes del seu homòleg grec.

Continuarà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *