Auguris polítics (II)

(ve d’un article anterior)

Per part seva, Ciutadans continua sense saber (sense voler?) diferenciar-se del PP, lloant a un líder que canvia d’opinió (“mai donaré suport a Rajoy“) tan fàcilment com modifica els estatuts per acabar amb les dissidències internes i que ben probablement ha desil·lusionat a molts d’aquells que compraren el producte taronja. Potser és massa prest per assegurar-ho de manera taxativa, però segurament teníem raó els que argumentàvem que el naixement de C’s era una cesària programada amb data de caducitat (el temps que els descontents amb la gestió i la corrupció del PP han necessitat per expressar la seva indignació i tornar a la pleta). Probablement, la formació d’Albert Rivera passarà a la història com un bluf demoscòpic, com un experiment reeixit no se sap ben bé de qui per tenir controlat l’electorat i garantir que, amb una mica de maquillatge, continuïn governant els de sempre.

I per últim, Unidos Podemos, ara mateix ocupat en una lluita interna que els mitjans han volgut vendre com la de dos mascles alfa però que té un calat molt més profund. Pablo Iglesias és reticent a amollar la vara de general i llança vídeos ben prescindibles on primer demana perdó però després recomana silenci (quan l’amo xerra, es porc no gruny) i amb els que assegura que tots han de remar en la mateixa direcció per, hores després, foragitar el portaveu del partit (“errejonista“) a l’Assemblea de Madrid. Mentrestant, Íñigo Errejón defensa unes tesis que segons ell conduirien a una consolidació molt més sòlida del partit i a la capacitat de disputar l’electorat als socialistes. Vistalegre decidirà; això sí, els morats continuen obsessionats en identificar transparència amb nuesa absoluta, fent-nos partícips de totes les “discrepàncies internes”, intentant vendre com un “debat sà” el que no és més que una lluita pel poder.

En definitiva, un 2017 que de ben segur serà molt interessant, però en el que dissortadament haurem de continuar parlant de vella política, de les cadires que ningú no vol però per les que tots sospiren, de la corrupció que només afecta als altres, de mentides (o com diuen ara més finament, de “post-veritats”), de canvis de criteri, de dobles vares, de purgues, de missatges contradictoris, d’interessos creats, de simplificacions barroeres i de tantes altres coses que poc o gens ajudaran a assolir la maduresa democràtica que tant necessitam. Són auguris poc esperançadors, ho sé, i de veres esper estar equivocat; ho comprovarem d’aquí a dotze mesos. Bon any a tothom!

Publicat a l’AraBalears (2-I-2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *