Aznar

El gran líder anuncia que se’n va, que no pot seguir sent president d’honor d’un partit que no fa el que ell troba que ha de fer i que és incapaç de veure com el seu hereu, aquell que ell mateix va designar d’una manera tan democràtica, es rebel·la contra el pare i intenta acabar amb tot allò que tant d’esforç va erigir. Aznar sempre ha estat esclau de la seva megalomania, i rompre amb el PP de Rajoy era quasi l’únic que podia fer perquè seguíssim parlant d’ell; la gran pregunta és, precisament, per què ho seguim fent? És a dir, amb tots els respectes a una persona que ha estat durant vuit anys president del govern, què ens ha d’importar a la immensa majoria el que pensi o el que faci José María Aznar?

Els que encara l’enyoren farien bé dient-li que el seu temps ha passat, que pot tenir una opinió, com tothom, però que ha de saber quin és el seu lloc (curiós, com els gerros xinesos no saben interpretar el seu paper); i els que no són els seus partidaris, fins i tots aquells que veuen el seu mandat com una gran taca negra en la nostra història, el millor que poden fer és ignorar-lo; res li farà més mal que comprovar que no protagonitza cap tertúlia, que no li dediquen articles d’opinió o que no obre telediaris. El seu ego no ho suportaria.

Enrere queden les teories conspiranoiques de l’11M, la guerra de l’Iraq, el gir copernicà de “Pujol, enano, habla castellano” a “practico el catalán en círculos reducidos”, la infausta llei del sòl, les noces a El Escorial, les amistats tòxiques o tants d’altres capítols que formen ja part, malauradament, del nostre passat recent. Ara només queda desitjar-li bona sort en la vessant personal, com a tothom, i relegar-lo a l’anonimat. I desitjar que no es compleixin els auguris d’aquells que vaticinen (i somien amb) el seu retorn a la política.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *