Blasfèmia

Fa més de dos anys, li varen demanar a l’actor i humorista Stephen Fry què li diria a Déu quan arribàs a les portes del cel. La resposta va ser “Com t’atreveixes a crear un món amb tanta misèria? És culpa nostra? No està bé. És molt, molt malvat”, per tot seguit afegir: “Per què he de respectar a un déu capritxós, mesquí i estúpid que crea un món tan ple d’injustícia i dolor?”

Deixant de banda el meu absolut acord amb Fry (no me valen els arguments del lliure arbitri de l’ésser humà o la promesa de la vida eterna), el que més em crida l’atenció, encara que sigui a la molt catòlica Irlanda, és que la policia d’aquell país ha obert una investigació contra l’actor després de rebre la denúncia d’un espectador que considera que les seves declaracions (fetes durant una entrevista en un programa la televisió pública irlandesa) suposen una blasfèmia.

A partir d’aquí, la gran pregunta no és per què s’accepta l’existència d’un déu suposadament benèvol que permet tot el patiment que podeu veure a cada telediari (allà cadascú amb les seves creences), sinó per què permetem que en l’Europa democràtica del segle XXI encara existeixi el delicte de blasfèmia (o d’ofensa als sentiments religiosos). La fe és una qüestió molt personal i, amb l’imprescindible dret a professar-la, s’hauria de circumscriure en aquest àmbit, desterrant del nostre ordenament jurídic blasfèmies, heretgies i altres herbes (i també acabar amb els privilegis que tots coneixem, però aquesta és una altra qüestió).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *