Bo per al pacte, dolent per a les Illes

Se sol dir que res uneix més que un enemic comú (i les estranyes aliances de tot tipus que s’han conformat al llarg de la història semblen confirmar aquesta màxima), pel que la investidura de Mariano Rajoy com a president i la marcada línia continuista del nou executiu es pot interpretar d’aquesta manera si parlam del pacte que va gestar el govern Armengol. Posar el focus en el Madrid ens mata pot servir als signants dels Acords pel canvi per minimitzar les desavinences internes, però encara que s’aconsegueixi fer pinya en un tema tan important com és la revisió del sistema de finançament, la permanència de Cristòbal Montoro com a ministre dels comptes allunya qualsevol esperança de canvi.

Així doncs, i gràcies en part al no dels dos diputats socialistes en el Congrés, Francina Armengol podrà resistir millor les envestides del partit que vol mantenir el precari equilibri entre el recolzament i l’oposició. Podemos ha vist com la negativa de Pons i Hernanz de plegar-se a les exigències de la gestora i la previsible continuïtat de les polítiques que menyspreen les illes els lleva arguments per seguir nedant entre dues aigües i reforça, encara que sigui temporalment, el pacte de governabilitat.

A l’altra cara de la moneda, però, hi trobam els interessos de la nostra comunitat, que l’altre dia escenificava la unitat en contra d’un finançament injust, doncs és molt improbable que el mateix govern que fins ara ha ignorat les legítimes aspiracions de Balears es torni més receptiu davant les demandes illenques. O de veres us imaginau al ministre que incompleix les lleis estatutàries rectificant i negociant les reformes que necessita l’estat de les autonomies?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *