Bob no contesta

El jurat de la Svenska Akademien atorgà, com vostès ja saben, el Premi Nobel de literatura al nord-americà d’origen jueu Robert Allen Zimmerman, Bob Dylan per a quasi tothom.

Certament, la professió d’escriptor resulta prou dura per a la immensa majoria d’aquells que volen viure d’allò que escriuen, en realitat una excelsa minoria. Però més dur deu esser que el premi de literatura no el guanyi un literat –com sembla que seria lògic- sinó un cantant. Cantautor, si tant es vol.

Perquè els acadèmics suecs, amb la seva esbiaixada decisió, no sols han menystingut la feina de milions d’escriptors i poetes escampats per tot el planeta, sinó que, de pas, volent ‘modernitzar’ els conceptes, han menyspreat també la música, com si l’art de Dylan no fos, en si mateix, substantiu i mereixedor de premis i reconeixements, sense haver-lo de classificar forçadament en el si d’una manifestació artística ben diferent com és la literatura.

Dylan és cantant i compositor. És, a més, un magnífic lletrista, capaç de connectar amb diferents generacions i transmetre’ls un missatge poderós amb un lirisme innegable. Però part inescindible d’aquest lirisme és la seva veu, el seu posat, l’acompanyament musical. En definitiva, com ell mateix ha proclamat a qui l’ha volgut escoltar, Dylan no és un poeta, sinó un músic, com Lorca no fou compositor tot i vestir moltes cançons amb la seva sublim ploma.

Probablement per això, Bob no agafa el telèfon als membres de l’Acadèmia que l’han premiat. Segurament, ara que ho pens, es fa el suec.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *