Bon appétit! (I)

Fa uns dies vaig llegir un tuit que vaig trobar encertadíssim: “Hem passat de pensar que cobrar 1.000 euros era una merda a debatre si treballar gratis està bé o malament”. Per als que no ho sabeu, estava relacionat amb el polèmic reportatge que publicà El Confidencial sobre els aprenents (ells en diuen stagiers, perquè les coses a França sonen molt millor) de les cuines dels grans restaurants de l’estat. Amb les estrelles Michelin per bandera, els xefs com Adrià, Muñoz o Berasategui disposen d’un exèrcit de cuiners que, de franc,  accepten jornades maratonianes, en massa ocasions il·legals, abusives i vexatòries, a canvi de, més que aprendre, poder posar en el currículum que s’ha “treballat” amb els millors.

A partir de l’article, les reaccions no es varen fer esperar. Especialment cridaners són els arguments dels que defensaven el model: no s’obliga a ningú, confonem explotació amb competitivitat, són oportunitats úniques que només aconsegueixen alguns elegits, això passa a totes les feines (i més si parlem de la crème de la crème)… Fins i tot n’hi va haver que deien que la culpa era dels clients, que “només” volien pagar 300 euros per menús que, si aspiram a garantir unes mínimes condicions laborals, haurien de costar 500, encara que el premi gros se l’emporta el mediàtic Jordi Cruz: “un restaurant Michelin és un negoci que, si tota la gent de la cuina estigués en plantilla, no seria viable. Podria tenir només 12 cuiners contractats i el servei seria excel·lent, però si en puc tenir 20, serà fins i tot millor. Les dues parts guanyen”.

Lògicament (i per desgràcia) no podem limitar aquesta situació als grans fogons del país. Més aviat al contrari, l’hem de circumscriure a un corrent de pensament imposat i fal·laç. En aquesta línia, cal no oblidar les paraules de l’avui empresonat Gerardo Díaz Ferrán (“per sortir de la crisi, només hi ha una solució: treballar més i cobrar menys) o les més recents de Joan Rosell, quan recordava la seva immensa felicitat quan, de jovenet, va començar a fer feina sense cobrar un duro, ni les línies mestres de les reformes laborals que s’estan impulsant arreu d’Europa, orientades únicament a devaluar els treballadors i convertir-los en una gran massa acrítica, productiva i barata.

Continuarà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *