Canvis i més canvis que no acaben d’arribar

Les coses han canviat i algú encara no se n’ha adonat. Que Mariano Rajoy transformàs la seva comunicació i la seva forma d’exercir la política sabíem que era complicat. Ahir va tenir la primer oportunitat de demostrar la seva flexibilitat. El moment idoni, la presentació dels seus ministres i una breu explicació del perquè de la seva elecció. No hi va haver plasma. Però tampoc hi va haver una roda de premsa. Per tant, no hi va haver preguntes. Tant sols un trist i simple comunicat. Quan pareixia que la transparència i la proximitat haurien de ser els dos eixos principals del nou govern en minoria, veiem frustrades les nostres esperances.

La nova política ha envaït la vida política espanyola i algú encara sembla no haver-se assabentat de què va la pel·lícula. I aquest, que tan sols és un fet anecdòtic és el pròleg del que serà la legislatura que ens espera. Perquè demanar que el President Rajoy canviï és tant o més complicat que demanar a Trump que rebutgi les armes als Estats Units. Tots suposàvem que amb la situació en minoria de Rajoy, aquest faria gestos cap a Ciutadans i cap al PSOE per fer d’aquesta legislatura, una que fos més tranquil·la i més dialogant. Els gestos en qüestió, posar a Cospedal de Defensa i fer un comunicat en paper del nomenament dels ministres. Tot molt modern. Tot molt lògic, estant en minoria.

Les coses han canviat i algú s’està enfotent dels canvis. Nova Política? Sí, clar. Primer faciliteu-me la investidura i tindreu nova política. El que ve a ser nova nova. Perquè és clar, un govern reformista i que integri les ‘forces constitucionalistes’ és aquell que tan sols engega dos ministres. Tot segueix igual. Perquè l’estil de Rajoy és un estil de resistència. Callar. Esperar. I resistir. Fins que els altres caiguin, s’equivoquin i tan sols quedi ell en peu. Tot segueix igual. Si encara no sabeu els canvis ministerials no us preocupeu gaire. Tot segueix igual excepte dos retocs.

La legislatura dura i durarà quatre anys. Mentrestant, qui sap si Cospedal envairà Catalunya amb l’exèrcit.. Qui sap si Fátima Báñez canviarà algun precepte de la seva estimada reforma laboral. Qui sap si De Guindos, tornarà enganar a Brussel·les amb el dèficit. I, qui sap si Montoro seguirà ofegant les autonomies.

Un govern era necessari. Però no a qualsevol preu. Un govern era necessari, sí, però un govern que fes els canvis oportuns. No us amoïneu, recordeu que estau vivint un moment històric. Aquesta ha estat l’abstenció més barata de la història. Un negoci rodó. Tot sigui pels canvis que no vindran.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *