Cap enrere

Hi ha indicis per pensar que a diversos països del nord d’Europa s’està produint un canvi en la forma d’entendre l’educació infantil. No és que hagin apostatat de les evidències que mostren els beneficis de l’escolarització primerenca: beneficis individuals (entre el quals hi ha l’estimulació de les habilitats cognitives i afectives) i socials (afavoriment de la igualtat d’oportunitats). No, la cosa no va per aquí.

També en aquest cas és l’economia, la causant del capgirament de perspectiva. L’economia i, també, l’envelliment de la població. En els països del nord, fins ara, es fomentava que les mares joves es quedessin a casa amb els seus fills fins a l’edat dels cinc o sis anys, que és quan s’inicia l’escolarització obligatòria dels infants. Es considerava més convenient que les mares tinguessin cura dels fills i, aleshores, es mantinguessin fora del mercat laboral. Les estadístiques són eloqüents: mentre que a Espanya la taxa d’escolarització als 3 anys és superior al 99%, a Finlàndia només arriba al 47,2%, a Polònia al 45,7%, a Alemanya al 88,9% i a Suècia al 90,5%…

Sembla que qui comanda en aquells països (no us sé dir si els governs o els mercats, segurament els segons amagats darrere els primers) comença a pensar que mantenir les mares a casa és una política insostenible per al mercat laboral. A Alemanya, per exemple, a partir del primer d’agost d’enguany, tots els pares i mares tindran el dret d’inscriure els seus fills a l’escola a partir d’un any d’edat. Seran, però, els interessos de l’economia i no els arguments de la pedagogia els qui hauran obert la porta.

Les coses aquí, al sud, segueixen un altre camí. A Espanya, fins ara, hem tingut unes taxes elevades d’escolarització infantil. És probable que l’atur, l’empobriment de les classes mitjanes i l’aturada d’inversió pública en educació ocasioni que de cada dia siguin més les famílies que decideixin no escolaritzar els infants fins a l’inici de primària. És cert que a infantil la taxa d’escolaritat no ha deixat d’augmentar en els darrers anys, però la dels 3 anys en el 2009-10 era del 99,1% i en el 2010-11 passà al 96,6%. Efectes de la crisi? Potser sí. Caldrà estar atents a les dades. Una reculada de l’educació infantil suposaria un retrocés social de dimensions considerables. Però ja saben vostès que la cosa va d’això; de retrocedir. El camí que ens han imposat va cap enrere…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *