Cara i creu?

Com en quasi qualsevol ocasió que es publica un informe sobre la situació social i econòmica, les interpretacions són variades: uns en destacaran els aspectes positius i els altres se centraran en els punts febles; uns l’aprofitaran per intentar convèncer que les polítiques desenvolupades ens porten pel bon camí, els altres posaran l’accent en els problemes no resolts o les conseqüències negatives de l’estratègia seguida.

En aquest cas, l’informe és de la Comissió Europea, i el govern ja s’ha afanyat a subratllar que les dades confirmen que Espanya encapçala la recuperació a Europa, que la creació d’ocupació és important i que s’han corregit els desequilibris bàsics (paraules del ministre Montoro). I és cert que el document recull que l’estat espanyol «segueix gaudint d’una recuperació forta i s’està movent cap a una composició del PIB més equilibrada que abans de la crisi» o fins i tot que «reformes han facilitat la recuperació», però donada la gravetat de les dades negatives (i, naturalment, la lògica neoliberal imperant en el sí de la Comissió), sens dubte resulta més ajustat a la realitat veure el tassó mig buit.

Així doncs, podríem començar per destacar altres conclusions de l’informe, com que «el llegat de la crisi a Espanya no s’ha superat i els desequilibris existents provoquen una vulnerabilitat de la seva economia», que el deute públic «no s’ha reduït», que el deute privat segueix sent «massa elevat per a les famílies», que la desocupació continua en xifres insuportables, que la inversió en R+D+i és inferior a la resta de països o que el consum «perdrà vigor» en el futur per l’alça de preus i tipus d’interès.

Però la crítica més important se centra en un tema que fa estona venen denunciant un bon nombre d’entitats, informes i professionals: la desigualtat i el risc de pobresa i exclusió social. La Comissió alerta que el problema de desigualtat en ingressos, riquesa i oportunitat no és una cosa circumscrita a Espanya, sinó que s’estén a la UE amb el perill de convertir-se en “estructural”, però aquí hi destaca una circumstància pròpia que està empitjorant: l’elevada temporalitat laboral, en la que només ens supera Polònia.

«La desigualtat entre el 20% més ric i el 20% més pobre és una de les més elevades de la Unió i segueix a l’alça», apunta l’Informe Espanya 2017. I afegeix, «els riscos d’exclusió social i pobresa afecten fins i tot als que tenen un lloc de treball» (no oblidem que al voltant d’un 15% dels espanyols amb una ocupació estan en risc de pobresa).

Per tant, queda clar que la creu pesa molt més que la cara, en aquesta moneda de la «recuperació». O potser és que no hi ha cara, per a una part molt important de la població, i que les polítiques seguides fins ara (en algunes de les quals hem d’aprofundir, segons la pròpia Comissió Europea) no són, més aviat tot el contrari, les adequades per garantir el benestar i el progrés de tota la ciutadania.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *