Christine Lagarde i el salari dels espanyols

Aquests dies, pràcticament tots els diaris nacionals, han recollit en titulars els consells que dona el FMI a Espanya per sortir de la crisi: rebaixar els sous un 10 %, revisar la despesa amb educació i sanitat i controlar el sistema de pensions. Molts dels lectors d’aquests manaments, jo entre ells, s’hauran fet la pregunta de quan deu guanyar la presidenta del organisme internacional que ens vol beneir amb més oli de resino. La pregunta és pertinent i la resposta desoladora: 324.000€ anuals com a salari, més 58.000€ per despeses que no ha de justificar, tot lliure d’impostos; més desplaçaments, en primera classe i hotels de cinc estrelles, per ella i la família; més despeses de representació; més una indemnització si acaba el mandat abans del termini del contracte; més una pensió vitalícia, en qualsevol cas. Aquesta és la mateixa persona a qui se l’està investigant per un frau que tramà un tal Bernard Tapie, conegut empresari francès y ex-ministre amb Mitterrande. Es tracte del cas ADIDAS i l’arbitratge, amanyat, en paraules de Le Monde, promogut per Legarde, a les hores ministra de finances del govern de Sarcozy, tot i que els experts del ministeri n’eren contraris al arbitratge per l’evidència de possible manipulació del resultat. La decisió dels àrbitres foren 403 milions d’euros que l’estat francès, de moment, ha hagut de pagar a Tapie.

Jo no sé molt bé quin és el pecat més dolorós, si la sospita d’una malifeta tan greu, avui sota investigació, o el desvergonyiment de proposar dues voltes més de rosca pel nostres treballadors, els nostres mestres, els nostres metges i els nostres pensionistes, des de tal posició de privilegi, sobretot si considerem uns precedents tan confusos. La senyora Legarde magnifica, ja és hora de que ens hi comencem a fitxar, un del models més comuns entre els nostres governants i dirigents. A tots els nivells. I a tots el països.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *