CIS d’abril: algunes claus

Malgrat totes les seves limitacions, com ara el retard en la publicació dels resultats (degut a la imprescindible tasca de tabulació i anàlisis però que, en una realitat tan volàtil com l’actual, resulta per a molts un factor que desvirtua l’enquesta) o la manca de representativitat en un sistema electoral que té com a circumscripció la província, els baròmetres del CIS que inclouen la intenció de vot són la millor eina que tenim per prendre el pols polític (o, millor dit, electoral) a la nostra societat.

Això sí, com sempre hem reiterat en aquest Periscopi, cal analitzar els resultats amb la cura i prudència necessàries i, per descomptat, seguint sempre el mateix criteri. En altres paraules, és imprescindible tenir en compte el context i les circumstàncies del moment en què s’ha desenvolupat el treball de camp, no treure’n conclusions excessivament «contundents» i atorgar-li el mateix valor independentment dels resultats (és a dir, evitar allò tan habitual dels nostres partits de «el CIS demostra que ho estam fent bé» quan ens és favorable i «són només enquestes» quan no ens agraden tant).

A partir d’aquí, podríem resumir la vessant electoral del baròmetre de l’abril del Centre d’Investigacions Sociològiques amb els següents aspectes: primer, el Partit Popular continua sent, amb diferència, la formació amb més suports. D’aquí se’n deriva el que molts ja apuntàvem en les eleccions del juny: tot i la lleugera baixada, els múltiples casos de corrupció no afecten el seu sòl electoral. S’ha d’afegir que les entrevistes tingueren lloc abans de l’esclat de l’operació Lezo, però aquesta matizació és habitual quan parlam de la intenció de vot envers el PP.

Segon, el PSOE «arrabassa» la segona posició a Unidos Podemos i les seves confluències. La hipòtesi més probable no passa, com assegura l’entorn de Susana Díaz, per una espècie de «reil·lusió» dels votants socialistes gràcies a la tasca de la gestora, sinó al retorn d’una part dels votants emigrats a Podemos descontents amb la gestió de Pablo Iglesias (i, sobretot, amb la defenestració d’Íñigo Errejón). Ara bé, que un partit dividit i que no desenvolupa tasca d’oposició assoleixi el 20% del vot pot significar que la pasokització pronosticada per alguns no sigui tan propera.

Tercer, que Ciutadans recull, encara que sigui momentàniament, el petit percentatge de descontents amb la corrupció del Partit Popular. Sembla que els continus canvis de criteri del partit taronja i la cada cop més evident irrellevància en les polítiques del Govern no molesten als seus potencials votants. No obstant, haurem de seguir amb atenció l’evolució d’aquest suport, doncs si no hi ha diferències significatives, la majoria sol preferir l’original a la còpia a l’hora de votar.

Quart, un 20% de la ciutadania assegura que no sap a quin partit votaria. Com sempre, i més en un escenari tan canviant i amb marges tan estrets, en funció de l’activació d’aquests indecisos (molts acaben instal·lant-se en l’abstenció) i de com es concreti el seu vot, els resultats dels comicis podrien patir variacions significatives i rellevants.

I cinquè, que la fragmentació electoral implica sí o sí enteniment entre distintes forces polítiques, cosa que ha entès molt bé el centre-dreta però que continua sent, almenys a nivell estatal, un horitzó molt llunyà per l’esquerra, més preocupada en marcar el seu territori que en foragitar el Partit Popular del poder.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *