Ciutadans d’orientació global

1. No sembla massa desitjable ser un apàtrida, una persona a qui cap Estat reconeix com a destinatari de l’aplicació de la seva legislació. Gaudir d’una identitat, un passaport, és estar inclòs en un espai de drets i responsabilitats.

Però què pensar del cosmopolitisme de qui aspira a ser un ciutadà del món? El professor emèrit de Filosofia Política de la Universitat de Westminster, Lord Bhikhu Parekh, (2003). “Cosmopolitanism and Global Citizenship”, Review of International Studies no sembla ser-ne massa partidari. El critica per ser poc pràctic, desplaçat de la comunitat immediata pròpia, impossible; i a més també indesitjable, perquè l’estat resultant seria «distant, burocràtic, opressiu, i culturalment insípid».

Proposa en canvi una alternativa, “Atès que les condicions de vida dels altres éssers humans en diferents parts del món haurien de ser un motiu de profunda preocupació moral i política per a nosaltres, la nostra ciutadania ha de tenir una dimensió mundial ineludible, i hem d’aspirar a convertir-nos en el que jo anomenaria un ciutadà d’orientació global”.

Res que sia incompatible ni amb la nació ni amb estats independents (federats o confederats, si es vol, en institucions més amples), ans al contrari, aquests han de possibilitar, precisament des del que és proper, l’accés a la consciència d’una pertinença global.

El que cal és condemnar el maleït xovinisme de qualsevol tipus: una patologia social que es basa en la creença narcisista, sovint paranoica i mitòmana, que el país propi és el millor. És obvi que una identitat col·lectiva malaltissa, quan s’expressa en el pla polític pot portar, sens dubte que hi porta, ja hi ha portat, a excessos tràgics.

2. Però també cal pensar que el fet de poder reconèixer-se entre els iguals o els diferents -jo i els altres-, està al servei de la supervivència (i de la convivència).

Tenim un model en el mateix cos.

A nivell estrictament orgànic, estem dotats d’una central d’intel·ligència autònoma, un sistema de detecció i reconeixement d’estranys que viatja arreu del mapa corporal fins al més minúscul de llurs racons: el sistema immunitari. Un sistema protector que es dedica simbòlicament a la labor policíaca d’identificar possibles o reals agressors per tal de neutralitzar-los.

Gairebé tothom coneix la desgràcia que forneix la fallida del sistema. Una immunodeficiència adquirida, una malaltia autoimmune, o simplement la presència d’un bacteri resistent, un d’aquests super bacteris que solen habitar per l’UVI dels hospitals provocant les temudes infeccions nosocomials. Comprenguin perquè em ve ara el Daesh a la memòria.

Identificar, en aquesta accepció del reconeixement i en totes les seves homologues, és útil i necessari. No oblidem l’activitat taxonòmica de la ciència com una de les seves dedicacions més importants; tot i que sempre es tracta, en últim terme, del mateix: servar la vida i defugir la mort.

Freud va utilitzar el terme identificació, el mecanisme com la personalitat es va construint i diferenciant per mitjà d’una sèrie d’incorporacions d’objectes: un aspecte, una propietat, un atribut de l’altre; i es transforma, totalment o parcialment, sobre aquest model. El resultat és la personalitat, no la identitat; però hi està íntimament imbricada.

La identitat psicològica és la manera relativament permanent en què hom es representa, com a resultat d’un reconèixer en la repetició, el nostre ésser íntim. És per tant una consciència històrica de ser, que es realitza per mitjà del treball de la memòria; sempre amb el discerniment entre què és propi i el que no ho és.

Per la qual cosa necessita el llenguatge i la seva capacitat simbòlica (no solament imaginària, perquè s’ancora en el real del cos que, si se’m permet jugar a les extrapolacions, en el cas de la nació serà el territori).

Certament tal construcció suposa un treball de segregació de l’altre sense la qual es fa impossible qualsevol relació. Discriminar també es pot fer positivament.

En el pla psicològic, la diferenciació de l’altre com pertanyent a un «a fora» forma part del procés de construcció de la identitat i sustenta la possibilitat de relacionar-se. No és difícil deduir que aquest procés que es desplega en un espai relacional, genera conflicte. Però les diverses separacions i allunyaments, conflictes, pèrdues si volen, en etapes primerenques de la infantesa, ens doten paradoxalment de recursos simbòlics. Els que caldran per no creure’ns massa a nosaltres mateixos.

Òbviament la primera, la més forta i més necessària, de les identificacions és la de pertinença a l’espècie humana.

Després en vindran d’altres; familiars, tribals, corporatives, de classe, esportives, polítiques, nacionals o globals i així ad infinitum fins a formar una identitat individual que pel mateix camí arribarà a la formació d’identitats col·lectives.

Les identitats són formes particulars del ser que habita en la universalitat i estructura i unifica la pluralitat de les coses individuals que el posen de manifest. Com l’ADN que forma la diversitat d’espècies entre les quals trobem la nostra. O la llengua que sent una s’expressa en modalitats. O el mateix Déu que, segons diuen, és un sol però en tres persones distintes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *