Comunicats de guerra

Encara no podem tenim consciència de la magnitud dels mals que la crisi econòmica ha ocasionat al sistema educatiu. Estam remulls fins als ossos, ben enmig de l’immens fangar provocat per les successives onades que, sobtadament, des de ja fa massa anys, es reprodueixen de tant en tant. Cada vegada que aixecam el cap, pensant, (ingenus de nosaltres) que el pitjor ja ha passat, n’arriba una altra, d’onada. Encara no tenim perspectiva per valorar els danys. Fins que no hagi passat el reflux de la darrera envestida no podrem fer l’informe definitiu de les pèrdues. Les dades de què disposam són parcials. Ho són no tan sols perquè encara no se n’ha fet recompte exacte sinó també perquè no hi ha seguretat que el fangar no es faci encara més gros; perquè no sabem si les amenaces que es veuen a l’horitzó van o vénen. La perspectiva és incompleta perquè desconeixem si encara en patirem més, d’envestides.

 

De tant en tant es publiquen informes sobre els danys ocasionats. Són com a comunicats de guerra que fan saber de les destrosses produïdes en cada batalla. Un dels primers és del 2009. Aleshores els retalls encara afectaven relativament poc els sistemes educatius europeus (només a 10 dels 21 analitzats) però alguns ja veien venir que el col·lapse financer afectaria de forma cruel els països del vell continent que, en la darrera dècada, havien experimentat un desenvolupament econòmic ràpid. El que hom no sospitava, però, és que un dels objectius a tombar fossin els sistemes públics d’ensenyament i sanitat. Si més no, no es sospitava que la virulència de l’atac fos tan aferrissada. Aleshores, en aquell “comunicat”, encara es parlava poc d’Espanya; les grans batalles eren a indrets llunyans…

 

Ben aviat el camp de batalla es va estendre fins a casa nostra. En el 2012 el govern de l’Estat va disparar un míssil contra el sistema públic d’educació del nostre país. Perquè això, un míssil de destrucció massiva, és el que suposen les anomenades “mesures urgents de racionalització de despesa pública” El Govern volia complir el pla a què s’havia compromès a Brussel·les (com s’estan carregant el bell ideal d’una Europa unida, aquests dirigents desnortats!) que suposava reduir la inversió pública en educació del 4,9% al 3,9% del PIB! Quina animalada! D’aleshores ençà la magnitud de la tragèdia no ha deixat de créixer i els “comunicats”, els informes sobre els mals produïts per les andanades successives són pràcticament diaris.

 

La setmana passada, la Comissió Europea en va publicar un, d’aquests “comunicats”. Du per títol “Funding of Education in Europe: The Impact of the Economic Crisis”. A partir de l’anàlisi del pressupost d’educació de 35 sistemes nacionals o regionals europeus proporciona una relació de mals. Un poc suau, això sí, no en va la Comissió és a una de les trinxeres dels qui prediquen (i imposen!) que el mal és inevitable.

 

La primera evidència és que no tots els sistemes educatius europeus s’han vist igualment afectats. Així, en el 2011 i 2012, a una cara de la moneda, hi va haver 9 països o regions que incrementaren els pressupost destinats a l’educació entre un 1 i un 5% i 4 que fins i tot el pujaren més del 5%. A l’altra cara de la moneda, els països que el retallaren més del 5% i els que ho feren entre l’1 i el 5, entre aquests darrers Espanya.

 

Empobrir els docents abaixant el seu sou és el camí emprat a diversos països; Espanya (juntament amb Irlanda i Romania) ha estat un dels països capdavanters a posar en pràctica la mesura. Com també ho ha estat (juntament amb Letònia i Portugal) a l’hora d’augmentar el nombre d’alumnes per aula. I deixar de contractar nous professors, i tancar serveis, i acomiadar interins…

 

Sospit que tenen preparat un nou “comunicat”. Tenc la impressió que els qui, de tant en tant, des de la sala de comandament de la gran presa, n’obren les comportes i provoquen periòdiques onades que ofeguen els pocs supervivents de les anteriors, ells, els qui comandem, tenen preparat el darrer comunicat de guerra. Els agradaria encapçalar-lo així: “Avui, captiu i desarmat, el sistema públic d’ensenyament ha estat exterminat”. Pot ser que l’exterminin, que ens exterminin, però en tot cas que mai no puguin dir que ens hem retut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *