Construir una estratègia econòmica de comunitat

El passat 22 de novembre acabà la tercera i darrera sessió de les Jornades de debat per a iniciar un reflexió estratègica en el marc de la recerca i la innovació per a la sostenibilitat: La necessitat d’un pacte. La documentació generada en les dues sessions anteriors i la que es penjarà de la tercera i les posteriors conclusions de l’equip coordinador de les Jornades, les podreu trobar aquí.

He tingut la fortuna de poder assistir a totes les sessions. L’esforç realitzat per la Direcció General d’Innovació i Recerca i l’equip organitzador ha estat prou significatiu i positiu. Ens ha permès accedir a una visió de conceptes molt actuals sobre el que suposa la planificació estratègica regional. Apuntar eixos de feina a mig i llarg termini relacionats amb els fets insulars i els reptes a que ens enfrontam. Aprofundir en la casuística de determinades problemàtiques concretes. Abordar des de els diferents angles i enfocaments, cap a on convé transitar per canviar o corregir l’actual model econòmic de creixement.

He vist aportacions entusiastes i presències de pur compromís. Gent que creia amb el que estava fent i absències eloqüents de persones i de determinades entitats. Fascinació per la presentació i rigorositat de la majoria de ponències i gelosies i menyspreus absurds dels que conscientment han volgut ignorar aquestes Jornades.

Me sembla que encara hi ha massa ignorància i menysvaloració sobre el que suposa comptar o no, amb una estratègia econòmica compartida de comunitat. Hi ha encara estaments molt poderosos que creuen que planificar és tenir a les ordres a les administracions públiques, per fer el que ells pensen que hi ha que fer. O que cal potenciar la privatització dels laboratoris de pensament, per a poder influir de manera més discreta i indirecta en la planificació general de l’economia.

I també des de diverses institucions, hi ha incapacitat de veure més enllà del dia a dia. Els arbres de la gestió no deixen veure el bosc de les greus mancances econòmiques, socials i mediambientals del model econòmic actual. I que tanmateix els hi esclaten en els bonys o forats que contínuament apareixen en el seu quefer diari. Ens cansam de parlar de globalització, de preparar-mos per a la mateixa, i encara seguim amb la metodologia de la gestió pública de mitjans del segle passat. És com si fóssim conscients de que tenim uns tumors molts seriosos incrustats en els nostres organismes socials, i pretenem debatre si cal combatre’ls amb calmants, amb canvi de dietes, amb antibiòtics o esperant que per ells mateixos se’n vagin.

Si alguna cosa han detectat aquestes jornades, és que estam tots nosaltres en un mateix vaixell i que si s’enfonsa, malgrat com en el Titànic és puguin salvar en els bots alguns dels passatgers de primera, hi sortirem perdent tots. També han senyalat les enormes oportunitats de futur que tenim, si sabem encertar en senyalar les prioritats estratègiques i posam les eines adients per portar-les endavant. I sempre des de la governança més democràtica i participativa possible. Perquè les estructures piramidals empresarials i estatals, cada cop seran més ineficients si no s’adapten a les noves formes de producció més en xarxa, més creatives, més descentralitzades. La democràcia és ja quelcom més que un «luxe» polític inevitable. Serà una nova manera necessària de produir, de sentir i de viure la vida. Canviarà l’organització econòmica i social de la pròpia societat. La tensió entre lo vell i lo nou, cada cop experimentarà en el terreny econòmic i polític, el xoc entre unes diverses formes d’imposicions piramidals i autoritàries i les noves maneres d’experimentar i exercitar l’horitzontalitat participativa en els diversos camps de la societat.

Pensar en habilitar uns modests pressuposts per a crear unes mínimes estructures públiques estables, que treballin la recopilació ordenada dels diferents estudis i publicacions sobre les nostres realitats insulars, fomentin transversalment els estudis de prospectiva regional, creïn sinergies d’estudi amb altres entitats de la societat civil, analitzin contínuament si les dades econòmiques, socials i mediambientals van en la bona direcció del que és vol aconseguir, puguin suggerir propostes o mesures d’actuacions…no sembla una idea descabellada, sinó més bé imprescindible, pel que es desprèn del debats i resultats d’aquestes jornades. Hauria de ser una de les primeres prioritats, en unes administracions públiques que aspirin a ser simplement competents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *