Corresponsabilitat i partitocràcia

1) La setmana passada vaig assistir a una conferència de Joan Huguet, del Partit Popular de Balears, presentat per Joan Mesquida, del PSIB-PSOE. El títol era prou suggerent, “De la democràcia a la partitocràcia”, especialment atès els dos polítics de la taula i pel caràcter mediàtic d’aquest contrast. Quant al contingut, es demanaren consensos, regeneració democràtica, més llibertat intrapartidista i es criticà la disciplina interna de partit.

2) La realitat dins els seus respectius partits, però, és ben diferent. També la setmana passada, concretament el dijous dia 25 d’abril, es publicaven les xifres de l’Enquesta de Població Activa, que posa de manifest un augment de l’atur en termes agregats de tota Espanya, arribant fins al 27’16% d’atur. A les Balears aquesta xifra és superior i es troba en 28’56%, afectant de forma més acusada a les dones (29’4%) que als homes (27’87%).

En una situació d’extrema urgència com és l’actual es demanen decisions concretes i acords generals; no obstant això, l’Executiu central i l’autonòmic governen en solitari, sense coalicions gubernamentals ni parlamentàries.

3) I és que a nivell estatal mai s’ha donat una coalició de govern, sinó que s’ha optat per establir coalicions parlamentàries (un exemple fou el suport de CiU i el PNB al PP entre 1996 i 2000). Dins la Politologia coalicional s’analitzen una sèrie de variables interpartidistes i intrapartidistes, i la corresponsabilitat (és a dir, les conseqüències electorals) n’és una ben important.

4) Hom podria demanar que en una conjuntura com l’actual es constituís un govern de concentració, una mena de coalició gubernamental entre els dos grans partits d’àmbit estatal. Els acords, però, serien molt difícils, les negociacions molt llargues i la presa de mesures urgents es veuria endarrerida per qüestions interpartidistes, el que resultaria molt negatiu, per ventura pitjor que la situació actual.

A més, i des del punt de vista del PSOE, podria argumentar-se que no estan disposats a assumir una corresponsabilitat de la gestió de l’actual govern, que seria la conseqüència més evident d’establir-ne una coalició o aliança. Obliden, però, que les primeres mesures de reforma del mercat laboral foren aprovades el 2010 per un govern socialista, i el 2012 s’aprofundiren, però el sentit de la reforma va romandre: abaratir l’acomiadament.

5) L’electorat és conscient de la responsabilitat legisladora dels governs centrals, i que ambdós grans partits no han implementat mesures realment estructurals al mercat laboral; no s’han plantejat reformes de la contractació (una possibilitat seria establir un sol contracte indefinit amb indemnització progressiva, mal conegut com «contracte únic»), sinó que es manté l’atomització contractual i, a més, es debilita la part feble de la relació laboral i el paper dels agents negociadors.

Per tant, la temuda corresponsabilitat ja existeix, és un fet incontestable, i les xifres de la darrera EPA corresponen a la política dels dos últims governs. Vol dir això que cal defensar una coalició o un govern de concentració? Òbviament, no.

6) Tornant al títol de la conferència, veiem que és la partitocràcia la que determina el sistema democràtic, on el temor a la corresponsabilitat suposa un fre a pactes que podrien beneficiar tots els ciutadans, per mor d’un càstig electoral. Irònicament, a nivel autonòmic la situació és ben distinta, i són freqüents les coalicions gubernamentals i parlamentàries; un exemple molt gràfic el trobem a Catalunya després del 25-N, on CiU ofereix una coalició a ERC per tal d’afavorir la gobernabilitat, i també la corresponsabilitat.

No és, per tant, una qüestió de l’ús de les majories, sinó una qüestió d’ètica. D’una ètica de consens, ara inexistent i de la qual tots dos grans partits en són els principals corresponsables, per mor d’una partitocràcia condemnada a l’harakiri per a preservar el que queda de democràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *