Corrupció

Hom pensava que, després de tot el que ha sortit, després dels incomptables casos que han encetat telediaris, després de les quantitats de brutícia que han aparegut en els darrers anys, haurien escalivat. Però no. Deixant de banda lleis de transparència molt limitades i declaracions altisonants que asseguren que res d’això tornarà a passar, la corrupció continua ben lligada a les nostres institucions. I ja no es tracta només del continu goteig de persones que han aprofitat el seu càrrec públic per enriquir-se o enriquir a altres, sinó que gran part de la ciutadania percep que tot el sistema està corromput, des de la classe política a les altes esferes del poder judicial, passant pel supervisor del sistema financer o els mateixos mitjans de comunicació.

D’exemples, n’hi ha a cabassos. Per no allunyar-nos massa temporalment, es pot destacar l’operació Lezo, que afecta a polítics del Partit Popular que tingueren les més elevades responsabilitats a la comunitat de Madrid, però també al Ministeri Públic, que almenys en teoria hauria de vetllar pel compliment de les lleis. Les actuacions del Fiscal General de l’Estat i, sobretot, del d’Anticorrupció, posen en entredit la independència dels alts càrrecs d’una institució que, per dir-ho suaument, no passa pels seus millors moments.

També es poden anomenar els barroers tripijocs dels dos grans partits «clàssics» per intentar controlar les comissions d’investigació que (de nou, sobre el paper) intentar posar llum sobre el finançament il·legal del PP i el rescat bancari. Un rescat, per cert, que es va produir en part per la deixadesa, intencionada o no, del Banc d’Espanya, els responsables del qual sembla que no hauran de purgar cap pecat.

I el llistat no acaba: un president del govern declarant com a testimoni a través d’un monitor, una trama policial-empresarial que s’estén cada cop més pels obscurs camins de l’oci nocturn illenc, un director de diari que manipula enquestes per acabar amb adversàries polítiques… tot amanit amb els arguments habitual («i vosaltres, més», «són coses del passat», «hem de deixar treballar a la justícia», «la persona de què em parla ja no forma part del nostre partit», etcètera) i amb la màxima «cap geperut no es veu la gepa» (o, millor dit, no se la vol veure) per bandera.

Amb aquest panorama, es dóna una situació com a mínim paradoxal: la corrupció continua figurant com una de les principals preocupacions ciutadanes però, alhora, gran part de la població l’ha interioritzada com un mal inevitable. Només això pot explicar que, amb tot el que està passant, el Partit Popular continuï rebent el suport d’un terç de l’electorat.

Hi ha remei?, es demanen molts. Els optimistes declaren que sí, que s’ha avançat molt en la lluita contra la corrupció (però la continuen vinculant a persones concretes, no a tot un sistema) i que la ciutadania és cada cop més crítica amb aquestes pràctiques, però la llosa de la realitat pesa massa per encarar el futur amb excessives esperances de canvi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *