Creativitat, incentius i pacte social

Sembla un renou de fons, emperò cada vegada agafa mes cos l’idea de que la realitat econòmica que tenim no assegura els ingressos per a tothom i que, per tant, cal espavilar-se i buscar-se la vida agusant el ingeni individual. Prova d’això és l’important conversió que hi ha hagut de treballadors laborals en autònoms amb motiu del seu acomiadament, l’èxit dels quals ha estat irregular, i en molt de casos, derivat del grau de creativitat que cadascun ha posat en sa nova dedicació.

Si això es així, per que no empraven la seva capacitat creativa a les Empreses a on treballaven? O, tal vegada, serà que les Empreses no aprofiten a bastament las capacitats creatives dels seus empleats? Penso que una combinació de ambos interrogants ens dona la clau de la qüestió:

Una persona que no es troba incentivada tendeix a rendir molt menys que una altra que ho està. La incentivació no és, només, cobrar més salari, sinó que també el reconeixement per la feina feta i autonomia per a prendre iniciatives.

En general, les Empreses (Petites i Mitjanes) no aprofiten les habilitats dels seus empleats ja que, fonamentalment, sobrevaloren la disciplina, el control i la “docilitat” laboral i, per tant, perden moltes oportunitats de creixement en ares de la seguretat del “sempre ho hem fet així”.

Quan vaig tenir ocasió de fer-me càrrec d’una Organització de l’Administració amb 180 funcionaris, alguns Caps de Departament em deien que la gent nova que entrava no era “dòcil”, que era molt difícil encomanar-les feines sense una discussió prèvia de com s’havien de fer les coses i que, a la Empresa Privada era molt més fàcil per que es podia actuar “a cop de talonari”!! Qualsevol actuació “a cop de talonari” implica un fracàs de l’ocupador, be per que ha sobredimensionat l’Empresa o bé per que no ha sabut col•locar en el lloc indicat a la persona idònia.

El lideratge no es fàcil ni senzill i menys ho es el lideratge empresarial que, molt sovint, no es exercit per aquells que estan mes preparats, si no mes bé, per els que hereten les accions i que, per tant, gaudeixen de la màxima confiança patrimonial de la resta de la propietat. El nostre país no te una gran tradició industrial ni exportadora, per la qual cosa, al capdavant de les Empreses no fa falta que hi hagi gent amb gran preparació tècnica ni cal que estiguin acostumats a cercar nous mercats i aprendre com funcionen altres economies.

Nosaltres, excepte en comptades excepcions, estem acostumats a que ens venguin a dur el negoci a casa i no d’anar a cercar-lo afora. Tenim, per dir-ho així, una mentalitat bàsica d’administrador: Donats uns ingressos fixats, quan menys ens gastem en coses “supèrflues” mes queda a la butxaca.

Hem de començar a pensar que el beneficis reals es mesuren a llarg termini, això es, que els costos e inversions a les Empreses s’han de fer per a perllongar la seva existència i no nomes com una maledicció necessària per a obtenir uns resultats anuals de tresoreria.

Si així es fes, els resultats que s’obtindrien al llarg de períodes de temps molt mes dilatats permetrien atansar un rendiment d’acord al que pot donar, a cada moment, la situació econòmica, un finançament propi mes sanejat i una important reserva per a fer front a futurs períodes depressius.

Ara aquesta crisis sistèmica ens fa veure que ens hem d’espavilar i que allò de que “el més beneit fa rellotges” està passant a l’historia amb la conseqüent problemàtica derivada de la falta de un Pacte Social entre Empresaris i Treballadors que els fiqui a tot dos dins del mateix vaixell amb el mateix rumb a seguir.

Incentius a canvi de Flexibilitat es que el que s’hauria d’aconseguir si volem sortir de la crisi amb un percentatge “tolerable” d’atur. Incentius a canvi de Creativitat es el que s’hauria d’aconseguir si volem sortir de la crisi amb un marxamo de modernitat que ens asseguri que el propers cicles depressius no siguin tan dramàtics.

Aconseguir l’anterior no es gens fàcil ja que significa “alinear” a dos col•lectius que pensem que el que guanya un el perd l’altre.

Penso que de el que es tracta es que uns guanyin el màxim possible segons l’esforç i la creativitat dedicada sense que els altres perdin la prima de risc necessària que comporta tota inversió. Crec que partir de la base de que uns venen a fer el menor esforç possible per a portar-se el màxim possible i que els altres tractin de pagar el menys possible per a treure lo més que puguin, es una dinàmica endiablada que ens porta a la situació actual.

Ja es hora de que s’entengui que ambdós col•lectius son les dues cares de la mateixa moneda i que un no pot existir sense l’altre, donat el que hem vist amb l’ensorrament dels països que practicaven el “socialisme teòric” i el que estem veient amb la resta de països que practiquen l’economia financera ultraliberal.

Com sempre, el més difícil es donar la primera passa, la qual cosa no es pot fer si els líders dels dos col•lectius no hi estan convençuts, o be, si els seus interessos a curt termini son tan importants que els impedeixen actuar… emperò, com a mínim, que no es pensin que no se’ls veu el plomall!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *