Cultura: cagadubtes

Aquesta setmana, la cultura no institucionalitzada, però en perill d’institucionalització, ha instaurat el Black Wednesday a partir del cicle de converses en relació a les polítiques culturals, Emergències, i el triumvirat que gesta i genera tal ambició: cultura-política-literatura, començant amb un èxit aclaparador. La llibreria Drac Màgic de Palma apadrinà un seguit de gent interessada i ocupada per la conjuntura actual pel que fa a la política cultural d’aquests dos darrers anys. Cridà l’atenció que fos un esdeveniment cultural on no s’oferien les ja habituals bosses des pa de cotó com a packaging als assistents –una millora dins aquest sector al meu parer. Els cagadubtes, casuals passejants, editors, artistes, artesans, obrers de la cultura, també qualque representant de la cultura formal i institucional reberen el cicle amb un inici d’allò més adient, amb un Jaron Rowan presentant i vertebrant el tema que donà títol al seu llibre “Cultura libre de Estado” (Ed. Traficantes de sueños, 2016). Rowan presentat per en Pere Perelló i en Jordi Martínez on obriren portes ells mateixos a partir d’un tema prou interessant com perquè tanta gent se quedàs amb ganes de més al final del mateix; la tertúlia, sopar i gatera continuà al Bar Mavi de Palma. Al voltant de dues hores de conversa participativa entre els assistents poc serviren més que per generar més dubtes, però tot i així sortir amb un diagnòstic –al que ja apunta el llibre de Rowan en relació a les cultures institucionals i institucionalitzades- a priori des d’on seguir radiografiant l’estat de la cultura i la construcció social representativa, i també cal dir semiòtica, que afecta a l’inconscient i conscient col·lectiu que té de rellevant la cultura, i el seguit d’accepcions i lectures que genera. És per aquest motiu que el debat girava a partir de l’eix vertebrador de definir quin paper juga la població a partir de les polítiques culturals que se duen a terme des de les institucions estatals, municipals i locals. Quedà clar, a partir de les converses, i de les puntualitzacions i fonaments que aportà Jaron, que complica la cosa que tota una generació actual, i les anteriors, bevent dels moviments socials, autogestionats, assemblearis, minoritaris i fora de la cultura formal, ara que han arribat a parcel·les de poder i gestió pública, se donen de cap davant règims piramidals, burocratitzats, hermètics i també cal dir-ho, despòtics.

julia-article

Foto: © Marc Masmiquel

És prou simbòlic també, veure com una llibreria acull gairebé un centenar de persones, afegint-hi les que eren defora per manca d’espai on el debat és constant i la preocupació, desgraciadament, màxima degut al panorama cultural en quant a gestió pública, i política (cal insistir en aquesta vessant també) on rebota una nombrosa desafecció social dins l’entorn, denominat sector cultural.

Aquest cicle ha començat amb bon peu i força, no només donada per la polèmica -cal recordar que la premsa local en la seva totalitat s’ha fet ressò del cicle i les seves conseqüències- generada a partir de comentaris i reflexions per part  de Josep Ramón Cerdà que ens il·luminà als assistents amb vindicacions propagandístiques, escudant-se rere la seva gestió diàfana pel que fa a l’Institut d’Estudis Baleàrics i els seus còmplices del Govern actual. No és de rebut rebre pontificacions i manco exigint, per part d’un representat institucional, que els treballadors de la cultura “tenen l’obligació d’estar actius” per així seguir lluitant –no sé ben bé a què es referia- en benefici del seu discurs estètic, el seu projecte, o ves a sabre què. En resum, i sense entrar en polèmiques ambigües i poc adients, el debat era al soterrani de la llibreria –i a les properes converses d’aquests propers dimecres- no a les xarxes socials. Consider que ha estat un cicle ben amable, que no educat, i respectuós, que no tolerant, amb el conjunt dels participants i organitzadors. I és des d’aquest punt on precisament veig que el teixit s’ha d’enfilar des d’altres esferes i contexts. El sector cultural reclama a les institucions que se dediquin a fer prospecció; que facin la seva feina i no se limitin a centralitzar la mateixa a partir de despatxos oberts –amb qualque porta giratòria d’allò més ridícula-, dietes ben pagades i viatges refrescants. Gran part del públic insistí en reclamar que siguin capaços els representants polítics del sector a vincular, relacionar-se des d’una manera manco burocratitzada, més personalitzada i amb un pla d’actuació definit que pugui ser permeable i ofereixi pautes de discussió, qüestionament i recolzament mutu; en definitiva, d’intentar, almanco, nodrir la cultura de valor; que recuperi una funció social en perill d’extinció, on la mercantilització capitalista del producte reverteixi en consum intern i enriquir així el teixit local, tant el de la cultura pròpia, la legítima, en detriment de l’hegemònica.

Un apunt que em sembla interessant, Sigmund Freud apuntalà el seu assaig a partir del poder analgèsic  -el traductor de l’edició d’Alianza que tenc en castellà utilitza un entranyable “quitapenas”- de la cultura a la nostra psique, publicat al 1930, “El malestar en la cultura” on també ens posava sota avís del seu poder com a eina productora de conflicte i barbàrie; Walter Benjamin ja reforçà prou bé també aquesta tesi on dècades més endavant Gustavo Bueno al seu extens “El mito de la cultura”, dissecava la cultura a partir de mitologies i de com afecta la construcció social del llenguatge a l’hora de mirar i pair la cultura. Per tant, compte amb la cultura, on es generen monstres, entre d’altres cosetes fèrtils.

Nota: La revista Philosophy Now li va donar a Chomsky l’any passat un premi (no econòmic) per la seva contribució a la lluita contra l’estupidesa (Philosophy Now Award for contributions in the fight against Stupidity). I acaba el seu discurs amb una frase singular, que s’uneix al pop, doncs retrata molt bé el perill de l’estupidesa en els fluxos de treball… “L’estupidesa individual té remei, però l’estupidesa institucional és molt més resistent al canvi. En aquesta etapa de la societat humana, posa veritablement en perill la nostra supervivència. Per això penso que l’estupidesa institucional hauria de ser la nostra principal preocupació.”

Un comentari a “Cultura: cagadubtes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *