Dades, tendències i reflexions

Com cada cop que el baròmetre del CIS inclou la intenció de vot (quatre cops a l’any), el titular més destacat és, lògicament, el dels percentatges assolits pels principals partits i les oscil·lacions que han registrat. Si demà se celebrassin eleccions, la distribució de forces quedaria així, repeteixen els mitjans i les tertúlies, mentre els estrategs de les formacions intenten vendre la seva interpretació, sempre favorable.

Així doncs, a grans pinzellades, el baròmetre del mes de gener ens diu que el Partit Popular continua al capdavant, encara que perdi suports, seguit d’un Podemos ara per ara immers en una lluita intestina pel poder i d’un PSOE que es recupera lleugerament però que continua lluny de poder ser una alternativa de govern. Per part seva, Ciutadans es manté en el mateix percentatge des de fa ja temps. Els líders polítics segueixen rebent unes baixes valoracions i és curiosament el que ocupa el càrrec de manera interina el que més s’acosta a l’aprovat.

No obstant, en demoscòpia no ens podem quedar en les grans xifres, i cal bussejar en les dades per poder analitzar amb un mínim de rigor el que realment ens diuen. No és aquest l’espai adient, però per posar un exemple, quan se’ns diu que Javier Fernández és el líder millor valorat, és necessari afegir almenys dues coses: primera, el baix nivell de coneixement que té entre la ciutadania (al voltant d’un 20%), el que sens dubte l’afavoreix; i segona, que és el líder que pitjor nota rep entre el seu electorat: un 5,1, enfront del 6,7 de Rajoy, el 6,3 d’Iglesias i el 6,2 de Rivera. De fet, Fernández està millor valorat per la dreta que per l’esquerra, per raons òbvies que s’encarrega de destacar l’editorial d’avui d’El País.

A més, cal ser molt prudents alhora d’extrapolar la intenció de vot que ofereix el CIS (amb una fórmula que no facilita i que en ocasions ha originat resultats com a mínim curiosos), tant per la llunyania de les eleccions com per la limitació de la mostra en un sistema de circumscripció provincial. Això sí, la continuïtat dels baròmetres fa que siguin una eina molt útil a l’hora d’estudiar tendències no només en intenció de vot, sinó en les percepcions ciutadanes envers la situació política i econòmica (són menys que fa un any els que la qualifiquen de dolenta però creix el nombre de pessimistes de cara al futur) o en qüestions cabdals com l’organització territorial (es detecta un increment dels partidaris d’una recentralització de les competències).

Per últim, una dada per reflexionar: malgrat els problemes detectats, les males percepcions sobre l’economia i la política o les dubtoses perspectives per als propers 12 mesos, una majoria de ciutadans se situa en la part alta de l’escala de la felicitat. Paradoxa? Inconsciència? Resiliència?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *