Davallar el to

Els polítics en general no són conscients de fins a quin punt el llenguatge agressiu i l’habitual ‘adequació’ de la realitat als seus interessos cansen als ciutadans. Aquest passat cap de setmana visquérem un episodi que conjugava ambdós fenòmens, però aquestes pràctiques no són exclusives de cap grup polític. Al contrari, malauradament, la brega i la manca de respecte mutu són moneda comuna.

Anem a pams. Aclaresc, i no és cap secret, que tenc estima personal per Biel Company, president del PP de les Illes, des de molt abans de dedicar-se a l’activitat política. I, com ell bé sap, acostum a dir el que pens, fins i tot quan afecta als meus amics si aquests es dediquen a tasques públiques. Idò bé, és evident que el dissabte passat, amb ocasió del Congrés Insular del PP, Company no va encertar en l’expressió usada per a explicar a Mariano Rajoy, en un acte de clar color mitiner, que potser seria inútil reunir-se amb la presidenta del Govern, donada la manifesta manca de voluntat real d’enteniment de la Presidenta amb el Govern central. No hem d’oblidar, per esser equitatius, que Francina Armengol és una líder autonòmica socialista que ha destacat pel seu suport incondicional a Pedro Sánchez, qui no s’ha distingit precisament pel seu respecte institucional, ni molt manco personal, amb el president del Govern espanyol, a qui no es cansa de menysprear.

Ara bé, ens agradi poc o molt, Francina Armengol és la Presidenta, elegida democràticament, de tots els ciutadans de les Illes Balears. Així de simple. Podem criticar tan durament com volguem la seva tasca, però hauríem de saber separar l’adversari polític del càrrec institucional i, fins i tot, de la persona. Per esser sincer, tampoc no n’estic segur de què ella ho sàpiga destriar.

Els polítics són essers humans amb filies i fòbies, com tots els altres. Que Company i Armengol es caiguin malament un a l’altre no ajuda, emperò més enllà d’aquest entrebanc personal, ambdós haurien de ser capaços de mantenir un diàleg civilitzat per bé del que representen. Altres líders del Parlament, com Jaume Font o Xavier Pericay, amb posicions polítiques ben diferents, són exemple d’aquesta capacitat de diàleg.

L’altre fenomen del cap de setmana, en el mateix escenari, fou l’anunci de Rajoy de l’increment del descompte de residents per a viatges fins a un 75 per cent. Bona notícia, sens dubte, però semblava com si fos una proposta del PP, o fins i tot una idea pròpia de Mariano Rajoy o de Cristóbal Montoro, quan el cert és que es tracta de una imposició del diputat de Nueva Canarias al Congrés, com a contraprestació pel seu suport als pressupostos que el Govern central vol dur endavant. El President ha fet de la necessitat, virtut, emperò estaria bé que no tractàs d’enganyar al personal fent-se passar per artífex d’allò amb el que no creu.

Si tots els líders, especialment els de PP i PSOE, en tots els àmbits i graus, davallassin una mica el to i deixassin de voler modelar la realitat, potser guanyarien credibilitat i deixarien de contribuir al desprestigi de la tasca política. Sembla mentida que no ho vegin tan clar com ho veu la resta dels ciutadans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *