De la gestió, de límits i de política de canvis…

Canviar el capitalisme o gestionar el capitalisme. Seria la primera pregunta que caldria fer per saber si parlem de voluntat d’esquerra transformadora o no. Jo encara me considero de l’esquerra que creu que el capitalisme ens porta al desastre anunciat. Però ja humilment, també me considero de l’esquerra que no sap ben bé com aturar-ho. Tan sols em plantejo com puc contribuir a construir una teoria alternativa al capitalisme des de la perspectiva de les Illes Balears i des de la pràctica social organitzada i articulada.

Perquè d’això realment és del què cal parlar quan deim de canviar el model econòmic actual a les nostres Illes. No perquè esperem una revolució social que canviï les relacions socials de producció realment existents. Sinó perquè el tipus de capitalisme extensiu, extractiu, de baix cost de mà d’obra, que fins ara s’ha imposat en les principals branques de la nostra economia, està perdent competitivitat, eficàcia i eficiència econòmica. I bloqueja el sorgiment d’un capitalisme més innovador, més basat en l’economia verda, més necessitat de ma d’obra qualificada i formada, que produeix un tipus de serveis més especialitzats, i que precisa d’una demanda de població amb possibilitats econòmiques, serveis públics de qualitat, nivells culturals elevats i consciència cívica de respecte i estimació global del territori. La crisi social i ecològica que afecta a les nostres illes, ja no és tan sols un enfrontament clàssic entre uns models de dreta i esquerra, és també una crisi del model productiu que afecta a les pròpies classes dominants, i per tan és percebuda globalment com a una crisis de model de societat.

Al meu parer no estam en una situació política a les Illes a on les esquerres puguem fer d’un dia per altra, un model alternatiu al capitalisme. Un capitalisme que amb la lògica interna del màxim guany privat i continuat, xoca amb qualsevol lògica de decreixement econòmic. Des de una visió d’esquerres crec que el que és possible intentar, és ajudar a crear una dinàmica social majoritària, a on la societat de les diferents illes, pugui entendre un model productiu més sostenible, i a la vegada facilitar a les institucions públiques i a la societat civil organitzada, un paper de lideratge per a encapçalar propostes cap a un model de societat més just i democràtic. Això suposa un repte de major militància i d’autoorganització social, demanar un esforç col·lectiu de construcció d’alternatives, treballar per a construir una consciència col·lectiva de comunitat, batallar per assolir objectius concrets i tangibles. La disputa per a una nova cultura del sentit comú de la gent, està per fer en el sí de la pròpia societat. El govern autonòmic pot ajudar, ser un aliat o un obstacle, liderar o abdicar d’un procés raonable de reformes, però mai en qualsevol cas, està en condicions per ell tot sol, de fer la política de canvis socials reals i profunds que necessita la nostra societat.

La nostra autonomia ha estat utilitzada per la dreta per legislar i afavorir el model extractiu dominant. Malgrat ha fet també qualque ullet a l’altre model, amb algunes concessions proteccionistes reclamades per la societat civil o amb el decret Cladera. Quan han governat els dos anteriors pactes de progrés, s’han limitat a suavitzar els aspectes més escaients del model, però no han optat amb claredat per intentar canviar-ho. Ara amb el pacte més d’esquerres, hi ha declaracions verbals de voler anar a un altre tipus de model, propostes concretes de pactes per a l’ocupació, propostes per a regular els aspectes més nocius del turisme, apostes per a la diversificació, millores en els aspectes socials i frenades a les retallades. Al meu parer hi ha substanciosos avanços. Però fa falta encara una visió estratègica i de conjunt de cap a on es vol anar, el disseny concret d’un pla de transició amb el compromís de les mesures que l’haurien d’acompanyar, com trobar el finançament necessari, i especialment, un debat obert per intentar el màxim consens social de com establir aquest pla de transició i com cal governar-lo. A on cal treballar per intentar posar límits de decreixement i a on posar estímuls de creixement social, cultural, ecològic.

Però siguem clars, la dinàmica econòmica dominant internacional, basada amb el capitalisme financer i especulatiu, alimenta el vell model econòmic a les nostres illes i no aposta quasi gens per un altre model més sostenible. Pel que fa a les tendències mundials del turisme els tirs també van per aquí, malgrat hi ha segments que sí creuen amb un turisme més ecològic. El marc autonòmic és molt important per llimar les arestes més sagnats del lliure mercat, però és del tot insuficient per ell mateix, per a poder canviar la dinàmica profunda de l’actual model. Si no som conscients del límits de l’actual model autonòmic tampoc tindrem futur. I podem errar seriosament sobre a on cal apuntar de manera prioritària. Les claus dels aeroports, dels ports, les lleis d’arrendaments urbans, les claus de la caixa dels diners, el control financer, la política fiscal, les lleis laborals, la inspecció de treball, la gestió de les costes, les lleis de funcionament de les administracions públiques, els cossos policials…segueixen sota el control de l’estat central i de les polítiques del PP. La gestió autonòmica, dels consells i dels ajuntaments són molts importants i tenen al meu parer amb les esquerres, més coses positives que negatives. Però al marge de la valoració més positiva o negativa d’aquesta gestió, cal tenir per part del conjunt de tota l’esquerra, la consciència del límits d’aquesta pròpia gestió. Si no, ens podem errar en identificar a on està l’enemic principal. Dividir les forces dintre del propi camp aliat, és ja la primera victòria dels adversaris.

Josep Valero (08-06-2017)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *