De la incertesa i el seny

Dintre del que és possible, cal parar esment, que vol dir atenció vigilant i cauta, en tot quan ens informa. Són infinitat els fenòmens que ens afecten i la majoria romanem sense adonar-nos; desconeixedors d’una realitat -la que no és tan aparent- que té efectes sobre nosaltres.

Perquè un coneixement referit a un aspecte concret de la realitat, si bé no és sempre extrapolable, obre les portes d’aquest instrument tan potent que és el pensament a explorar noves vies, a identificar variables intervinents a considerar per a la comprensió d’un problema.

Les aportacions de la física quàntica, per exemple, afronten enigmes ben inquietants. Vegin que n’extreu, respecte de les petitíssimes partícules microscòpiques, quan es tracta de saber sobre quelcom amb innombrable confluència de variables conjugades. La que es coneix com la metàfora del Gat de Schöringer, formula que un gat, un moix acostumem a dir en la nostra modalitat de català de les Illes, tancat dins una gàbia segellada, és mort i viu a la vegada fins que no ho puguem comprovar obrint la capsa. Cal substituir «gat» per «partícula», i «obrir la capsa» per «comprovar el seu estat».

Recorden que va passar quan s’obriren les capses de les hipoteques subprime, les hipoteques femta? Doncs que de cop, aquell enrevessat univers financer de confiances i riscs es va fer explícit i es va desencadenar una de les crisis financeres, econòmiques i polítiques que més han transformat l’escenari polític dels últims deu anys.

No es pot tenir el món sencer dins del cap, perquè nosaltres som el món; així que el Principi de Heisemberg es deu acomplir força bé. Aquest principi, també provinent del camp de la física quàntica -i per dir-ho d’una manera simple- mostra la incertesa de les coses que observem perquè primer, quan observem una cosa no n’observem una altra; i a més, qualsevol observador modifica la cosa observada.

Aplicant-lo metafòricament a l’individu que observa el món, o s’observa a si mateix, podríem extreure dues conclusions fetes a corre-cuita. Una té a veure amb la impossibilitat, ser observador i observat a la vegada: no ens podem conèixer del tot; i l’altra amb la facticitat, quan afirma que l’observador és un transformador de què observa. Tenim un poder de transformació simplement en el fet que ens posem en actitud de voler veure i mirar.

Els peus han de tocar terra sabent que és una terra d’incertesa. Que la modifiquem en el mateix moment en què hi deixem la petjada. I que n’hi trobem moltes més, sovint una sobre l’altra. «Tantes persones, tantes opinions», afirmava Terenci.

De la psicologia ens arriba que, en la relació amb les coses del món i nosaltres, hi trobem alguns extrems que entren dins la patologia. Però que en menor grau il·lustren la normalitat o, per dir-ho evitant alguns matisos, la mediocritat; aquesta tan menysvalorada per l’individualisme desbocat de narcisisme que cerca la consistència en el reconeixement.

L’obsessivitat de qui es troba posseït per la comptabilitat del detall, condemnat a una minuciosa labor de repàs de l’envoltant, perquè en la construcció i el manteniment escrupolós de l’ordre exterior es pensa reduir el caos interior; la mirada paranoica de qui experimenta com amenaça la projecció en l’exterior dels seus propis fantasmes agressius o eròtics i algunes varietats de psicosi que, o bé estableixen amb les coses una distància infinita, o bé romanen desafectats del que és proper, llur interior, perquè són convocats a la grandesa de les grans gestes per un imaginari extralimitat.

Entre tots ells roman aquesta cosa -tan mala de definir, en altra llengua que no sigui el català- que nomenem seny.

El seny discerneix entre el que és propi, el que és apropiat i el que no ho és; també en quin pla i quin temps es pot parlar o no de propietat, perquè sap de la provisionalitat de tot i que, en un sentit fort, l’usdefruit de qualsevol cosa va ben de veres.

També opta, ho ha de fer sovint, entre desig i conveniència. O entre dos camins, ambdós pedregosos i llenegadissos però amb una notable diferència en el perill: aquell que salva, almenys de moment, de l’inevitable accident fatal que suposa caminar per l’altre. Diguem-li Macron al primer i Le Pen a l’altre i sabran que els hi vull dir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *