De la necessària pacificació a la imprescindible proposició

Aviat farà dos anys de les darreres eleccions autonòmiques i municipals. Ja els diferents equips de govern faran els seus respectius balanços de gestió. En aquest article intentaré donar una primera pinzellada improvisada i a grans trets, de la percepció que tinc sobre l’actual moment polític que viu la nostra autonomia.

No sé si serà cert o no, però crec que el darrer congrés regional del PP, ha suposat la derrota quasi definitiva de l’estratègia de confrontació que sobre el tema lingüístic va intentar impulsar l’equip de govern de José Ramón Bauzá. Una divisió propiciada des de la FAES, la caverna mediàtica i des de la pròpia direcció espanyola del PP. Una divisió que no sols era lingüística, sinó que pretenia trencar la cohesió social de la comunitat. Afavorir la confrontació social a tots els nivells, intentant aconseguir una hegemonia social en torn als valors d’un reforçat espanyolisme, demonitzant la normalització lingüística del català com a sinònima d’independentisme, trencant les comunitats educatives a través de promoure les divisions entre les famílies segons la tria de llengües per a l’educació dels seus fills, i impulsant polítiques de retalls dictades per Madrid, fent ostentació d’autoritarisme, menyspreu dels discrepants i orgull de servilisme front al govern central. La primera prioritat de la nostra comunitat, havia de ser demostrar que podia ser una perfecte punta de llança, per obrir una nova ala de combat contra el sediciós procés català. Era la sacrificada missió que ens encomanava el deure inalienable de lluitar per la unitat de la pàtria espanyola. I l’escola de mèrits per on pensava accelerar el sr. Bauzá, la seva carrera política cap a Madrid.

Les gestions més urgents del nou govern autonòmic, després de l’aparatosa desfeta electoral de l’estratègia de confrontació sostinguda del govern Bauzá, han anat encaminades a intentar aconseguir un clima social de pacificació. Una pacificació basada en l’eliminació de les mesures més reaccionàries, injustes i sectàries de l’anterior govern. Una pacificació que ha comptat amb el suport majoritari de la immensa majoria de la població. Una pacificació amb no massa capacitat de maniobra, donat el poc marge de recursos econòmics. Una pacificació aconseguida a partir de la coincidència en el rebuig a les polítiques autoritàries de Bauzá i en la intuïció de que ens cal com a comunitat, tenir el nostre propi camí de desenvolupament.

Aquest darrer congrés del PP, malgrat des de Madrid seguiran pressionant amb el tema lingüístic, és una oportunitat perquè intentin fer un altra tipus d’oposició. O no. Però ja és un problema que resoldran en el seu debat intern. El que voldria senyalar és que al govern autonòmic se li obri la urgència d’un cert replantejament de la situació. Sense renunciar a seguir treballant per desmuntar les absurdes mesures de l’anterior govern, cal que les prioritats passin a un nou plànol d’enfocament.

A posar l’èmfasi en un discurs creïble de que s’està construint una estratègia sòlida i raonada de desenvolupament econòmic, social i mediambiental de la comunitat, aprofitant al màxim les actuals possibilitats competencials de l’Estatut d’Autonomia i promovent dintre la nostra societat, la consciència que cal superar els límits legals, fiscals i financers de l’actual estatus autonòmic, per poder fer-ho possible. Construir un consens social majoritari sobre aquest tema, exigeix un altre ritme de feina, coordinació, implicació, lideratge i claredat d’objectius compartits per part del govern. Establir una política d’amplitud d’aliances polítiques i socials. Millorar la capacitat de diagnòstic i de proposta, per propiciar un debat obert, sistemàtic, rigorós amb el conjunt de la societat civil organitzada. Treballar per establir una selecció d’objectius estratègics consensuats, que permetin orientar les prioritats d’actuació de les diferents administracions públiques, amb les imprescindibles col·laboracions dels agents econòmics i socials de la nostra terra.

No basta la gestió diària més o manco eficient, per cobrir les expectatives obertes per aquest nou pacte de progrés. Les crítiques justes o injustes, els atacs demagògics, les expectatives sobredimensionades, sols es podran combatre eficaçment amb el rigor, la informació acurada, la proposta ben raonada i amb el diàleg continuat. És el moment de donar un salt qualitatiu a la capacitat de proposta col·lectiva del govern. De marcar l’horitzó estratègic sobre el país que volem construir. De convidar a la societat civil a participar en el disseny de com fer-ho i en la creació del full de ruta per arribar-hi. Una autoexigència major en la capacitat de proposta del govern, que ens convidi a tots a plantejar-mos la millora de la nostra pròpia autoexigència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *