Decepcions per interès

Hom hauria d’estar legitimat per reclamar, i reclamar-se, per danys i prejudicis a la realitat política que l’envolta. No solament per veure’s perjudicat en l’ordre de les necessitats (em refereixo, per exemple, a la vida precària i mísera que li és adjudicat viure a aquest vergonyós quasi vint-i-dos per cent de la gent que habita les Illes, que no és, ni de lluny, el pitjor que està passant arreu del món: les notícies que ens arriben diàriament són terribles); sinó també per desposseir-los, alienant-los, d’una mena d’accés a llur interioritat.

A ells i a la resta d’éssers que, sense passar gana material, no arriben a poder gaudir de la qualitat d’intimitat que els hi correspon per a poder realitzar-se en lo espiritual i desenvolupar i fruir un pensament creatiu.

Sembla mentida, però pel que fa a l’ideal de l’individu, atès i ben parat per a la supervivència, educat i culte, civilitzat -això és: just, solidari, divers, profund, fraternal, tendre, tolerant, etcètera- estem encara en els fonaments de la construcció.

Sense ser significatiu el fet que uns quants ciutadans -uns per ser eficients i altres per sortats- hagin assolit ja aquest estat; a no ser perquè pot mostrar que tal obtenció és possible i que, de cap manera, s’han de creure l’explicació que ens hem de conformar amb la decepció perquè és el que podem esperar de la vida.

Només un pensament que ha abdicat de qualsevol il·lusió, que ha renunciat a la utopia, és capaç de negar la factibilitat, anc que sia amb dificultats, d’alliberar les persones de la càrrega de procurar-se una quasi impossible subsistència i passar a habitar els paratges de la cultura que és el lloc on la humanitat, la individualitat, es pot desenrotllar. En nom de no sé quin real d’una realitat que no és més que la mascareta on s’oculta la rendició.

Deia Bertrand Russell que “el problema de la humanitat és que els estúpids estan segurs de tot mentre que els intel·ligents estan farcits de dubtes”. Aquesta afirmació esburbada del que és propi no tindria cap rellevància, quedaria en simple ostentació de la ximpleria, de no ser perquè la seguretat en destriar el que es vol és la base on se sustenta el poder; molt específicament el d’aquells, que el mateix empirista denunciava, quan descrivia com fonamentalment deshonest i damnant per a la integritat intel·lectual creure en quelcom perquè els beneficiava i no perquè pensessin que fos veritat.

Els polítics malden per fer impossible el que és possible, ens ensenyava, contraposant llur funcionalitat a la dels científics que s’esmercen en possibilitar el que és impossible. Segons quins polítics, diria jo; i que el mestre em perdoni l’atreviment.

El que sembla cert és que una de les maneres de fer-ho, d’engrossir la impossibilitat, és a força de predicar el sermó de la decepció des de la trona dels descreguts. O dels interessats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *