D’egos i veritats absolutes

Vagi per davant que crec que tothom pot opinar el que li passi pels nassos (una altra qüestió és la condemna social que haurien de rebre determinades opinions), i per això consider que el senyor Aznar és ben lliure d’expressar les seves idees sobre jubilacions, Catalunya o les polítiques que esta desenvolupant el seu digitat. No obstant, amb el meu dret a opinar, em resulta curiosa l’obsessió d’alguns per seguir a la palestra, incapaços d’acceptar que el seu temps ha passat o, com en el cas de l’expresident, presentant-se com els savis que tenen totes les respostes.

M’agradaria haver vist a José María Aznar (el mateix que un dia cridava Pujol, enano, habla castellano i el següent parlava el català en la intimitat) en l’actual tessitura, sobretot quan parla tan alegrement d’aplicar l’article 155 sense contemplar les conseqüències que aquesta decisió sens dubte provocaria. O criticar l’actual gestió de la crisi per part del seu hereu, quan bona part del que patim avui és resultat directe de la desregulació i del neoliberalisme que tan fervorosament defensa.

És fàcil llançar consignes quan no es tenen responsabilitats, i aquests personatges, aquests gerros xinesos, massa sovint es creuen posseïdors de la veritat absoluta (heu vist mai Aznar reconèixer un error?). Afortunadament per a nosaltres, la seva influència és cada cop menor. De fet, i ja ho he escrit en alguna ocasió, el millor que podríem fer és ignorar-los, doncs la manca d’atenció social i mediàtica és precisament el seu taló d’Aquil·les i una medecina fortament perjudicial per al seu desmesurat ego.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *