Del 9N al 6F: democràcia vs. imposició

Milions de persones surten al carrer cada 11 de setembre a Catalunya, en la mobilització social més important (i constant) dels darrers anys arreu d’Europa, per reclamar pacíficament el seu dret a decidir i a ser lliures com a poble sobirà, en un acte que hauria de servir d’exemple a qualsevol demòcrata. Per contra, la resposta del govern espanyol ha anat oscil·lant entre la incomprensió més absoluta i l’amenaça, incloent fins i tot l’ús de la força, com va insinuar fa uns dies la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.

Lamentablement, el govern d’Espanya, integrat pels hereus del franquisme, no està sol en la seva particular croada contra Catalunya i el procés: l’acompanyen els principals partits de l’arc parlamentari estatal, que bé s’alineen amb les posicions de la dreta o l’ajuden des de la seva ambigüitat, forçant una neutralitat impossible enmig d’un conflicte d’aquesta envergadura, a no ser que fossis un mediador internacional independent. L’acompanyen també 40 anys d’imposició a les escoles d’una idea d’Espanya «grande y libre» que encaixa més fàcilment a les pantalles de televisió i «debats» de la caverna mediàtica que a la realitat quotidiana de territoris amb el gruix de la seva personalitat i la seva història feta al marge (i als marges) de la d’Espanya.

La imatge que projecta la metàfora de precintar unes urnes té tanta força, que no hauria de quedar una sola persona ni a Espanya ni enlloc que es pugui considerar demòcrata i estigui d’acord amb allò que pretén el govern de Rajoy. Els conflictes polítics (com l’encaix de Catalunya a Espanya, o la seva independència) es resolen políticament, i aquesta és la primera lliçó que l’Estat i les seves oligarquies no varen voler entendre tombant l’Estatut aprovat pel Parlament català i aprovat pel poble de Catalunya.

De llavors ençà, la utilització política de la Fiscalia de l’estat i el Tribunal Constitucional no sols han estat d’allò més menyspreable, sinó que posa radicalment en dubte la separació de poders i l’estat de dret a Espanya. Aquesta utilització partidista de l’aparell de l’estat és la que explica també els entrebancs a la consulta del 9N, i la persecució judicial de polítics com Mas o l’actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell. I les esmentades amenaces a qualsevol avanç cap al referèndum que previsiblement es celebrarà en uns mesos, li pesi a qui li pesi. No hem d’oblidar tampoc els greus atacs a la llibertat d’expressió, amb la persecució judicial de batles, regidors i regidores, i activistes socials.

Avui mateix, 6 de febrer de 2017, jutgen Mas, Ortega i Rigau per haver donat cobertura a la consulta del 9N de 2014. No es pot jutjar la gent per defensar l’opció de les urnes, gent en aquest cas que com Artur Mas no són sants ni de la meva devoció ni de la meva ideologia ni de la meva condició social: però no és d’això del que es tracta ara, sinó de posicionar-nos amb la defensa de la democràcia i el dret a decidir, i ser conseqüents. Per això, avui, d’alguna manera, ens jutgen a totes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *