Del Cala Mondragó al Convair Coronado

Dia 3 de febrer de 1988, a poca distància del dic de l’oest de Palma, es va enfonsar de forma intencionada el Cala Mondragó, el darrer pailebot mallorquí dels molts que havien conformat la nostra flota mercant al llarg de gairebé un segle. Pocs anys abans, s’havia fet el mateix amb el recordat Nuevo Corazón, preciós veler amb aparell de goleta.

Cap institució va moure ni un sol dit per preservar de la destrucció aquell patrimoni marítim, avui perdut per sempre. Polítics de tots els colors es giraren i donaren l’esquena a una part essencial de la nostra història. Els pailebots se’n duien al fons de la mar històries del tràfic mercantil de la nostra illa amb la península, amb el sud de França, amb Alger, fins i tot amb Cuba.

Si avui hom vol embarcar-se en un d’aquells fantàstics velers construïts a les drassanes de Palma ha de viatjar al altres bandes del món –fins i tot a la Polinèsia-, on alguns exemplars han estat restaurats per mantenir-los en condicions de navegació per a turistes.

Gairebé trenta anys després d’aquell fet incomprensible, sembla que res no ha canviat en el panorama polític.

Des que l’any 1988 –curiosament, el mateix any de l’enfonsament del Cala Mondragó– feu fallida la mítica companyia xàrter Spantax, que tants i tan bons professionals aportà al naixement de noves aerolínies mallorquines –com ara Air Europa-, roman a la pista de Son Sant Joan, prop de la base aèria, una peça irrepetible de començaments dels anys seixanta del segle passat, un reactor Convair 990-A Coronado, model que conformà el gruix de la flota de la companyia i que llangueix davant la indiferència i el menfotisme dels responsables de turisme i de patrimoni de les institucions balears.

Ja fa uns anys que un grup d’entusiastes lluita per evitar la pèrdua total d’aquest bocí de la nostra història turística. Fins i tot, el gener de 2012 aconseguiren que el Consell de Mallorca el declaràs formalment bé catalogat, però cinc anys després sembla que els elements i la desídia dels nostres governants acabaran definitivament amb aquesta joia –en queden molt pocs a museus i cap en vol- de l’aeronàutica comercial.

Curiosament, quan es va produir el tancament de Spantax, aquest aparell, l’EC-BZQ, encara podia haver completat legalment un cicle més, és a dir, un enlairament i un aterratge. Tant de bo un milionari estranger el se n’hagués dut enfora d’aquesta terra, que tan poca estimació demostra per la seva història i cultura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *