Des de fa quasi 10 anys amb la mateixa història…

Després de la sentència sobre el reformat Estatut d’Autonomia de Catalunya (2010), centenars de consultes populars locals sobre la independència (2009-2011), tres eleccions autonòmiques (una d’elles, “plebiscitària”), la proposta de “pacte fiscal”, una consulta no vinculant organitzada el 9 de novembre del 2014 per la Generalitat, manifestacions massives, cadenes humanes i la promesa d’un nou referèndum el 2017… després de tot això, potser la independència de Catalunya quedi en no res… (per ara).

Perquè dic, per ara?

Per què, deixant de banda arguments a favor o en contra de la secessió de Catalunya, hi ha una inacció política, una falta de voluntat d’entesa i una nul•la capacitat de diàleg de les forces socials, polítiques i econòmiques que sustenten aquest Estat. No hi ha diàleg, ni cap als anomenats territoris perifèrics (PNV, EH-Bildu, JxSí, CUP…), ni cap aquells sectors de la societat espanyola més dinàmics que anhelen algun canvi estructural (Podemos, IU), entre ells, el reconeixement de la pluralitat nacional d’Espanya.

Potser no hi haurà independència, però Espanya fa temps que està rompuda. L’han trencada aquells que, en teoria, haurien de servar-la (amb la seva corrupció, la seva demagògia, la seva inoperància…). Quan entendrem que la igualtat no és tractar a tots per igual, sinó donar a cada un el que necessita perquè tothom tingui les mateixes oportunitats? Potser no hi haurà independència, per ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *