Divideix i cobraràs

De l’activitat d’esmicolament, per tal que el que és petit passés desapercebut, protagonitzat per les empreses del Sr. Jaume Garau, involucrant unes quantes conselleries, se’n podria ben bé col·legir «una mena d’inducció a la prevaricació». O a mi em sembla ser-ho, sense cap qualificació de «mena» si faig cas al que diuen els mitjans de comunicació.

Perquè, si no vaig errat, això és el que s’ha comès per un ciutadà i un, o uns quants, funcionaris públics en l’exercici de les seves funcions; sia per incompliment maliciós o per ignorància inexcusable. Amb el component agreujant de voler, presumptament, ser tant opaca l’actuació que ni se n’adonà la Consellera de la Transparència.

És sabut que la saga valenciana dels papes Bòrgia infestà de «nebots» (en realitat eren fills il·legítims) i altres familiars, les estances vaticanes, premiant-los amb datives i privilegis fins al punt que per a referir-se a ells s’utilitzà el genèric catalani. Per cert, no deien valenciani. Ja veuen que bé filava la finezza vaticana i de quina fama també en som els depositaris.

De manera recíproca, per agrair l’aportació a la llengua italiana, hem importat de la cort pontifícia la paraula nepotisme que ve precisament de nebot. Però, per si s’estimen més utilitzar-ne una altra, diguin amiguisme i també ho entendrem. Ambdues es refereixen al mateix: l’ús espuri del poder, comès a favor de parents o amics, sigui per proporcionar béns, serveis o càrrecs de confiança.

Però, realment es tracta aquí, d’amiguisme?, segons diuen alguns -fent-se el desentès- el cas Transparències sembla anar per uns altres indrets: els de la intel·ligència aplicada -no hi ha cap dubte que l’estrateg de MÉS la té- a obtenir profit d’un engany tan propi de governs anteriors. «Divideix i venceràs» diu la màxima de l’estrateg bèl·lic. «Divideix i cobraràs», va pensar l’al·ludit; no oblidem que és economista i entén dels avantatges de diversificar el risc multiplicant les procedències dels ingressos. I de camuflar la destinació, diluint-se en el hòlding. Aplicada aquesta habilitat a l’obtenció de contractes públics no és ni mínimament estètic.

En l’actual panorama la temptació que prové de les glàndules seria engrandir el femer dient que tots som iguals o que com que tot som iguals la femta no fa tanta olor. La qual cosa seria en una petita part certa, però en una altra, la més significativa, es constituiria com a un immens error que només interessaria convertir en opinió prevalent a qui pogués obtenir-ne rèdit polític, a força de sobredimensionar la feta dels altres per tal d’alleugerir el currículum putrefacte propi.

Però no ens convé gens trescar les busques en l’ull aliè. La feta és de MÉS, i si s’ha sabut per filtracions interessades, aleshores benvingudes les filtracions i els diaris que se n’han fet ressò!

Sant Agustí, segurament basat en Ciceró, proclamava en un sermó -recordo una d’aquelles frases que ens feien traduir quan encara es considerava útil estudiar llatí- que «humanum fuit errare, diabolicum est per animositatem in errore manere» (errar és humà, persistir malèvolament en l’error és diabòlic).

La diferència ètica entre una organització i una altra es trobarà en el tipus d’actuació amb què enfronta i neutralitza la malifeta. La qual cosa ha de ser ajustada als fets, ni més ni menys. La veritat és que la reacció de MÉS ha estat fulminant. Però…

S’ha de retribuir als culpables? i tant!, però de cap manera s’ha de posar en risc l’estabilitat d’un govern que tant ha costat conformar. Deixem-nos de xerrar, rallar, o parlar mentre es contempla el melic, en comptes de mirar els interessos generals de l’esquerra. Seria diabòlic, com deia el d’Hipona, perquè ens portaria a l’infern dels altres que ja tenen els tractors parats per arrambar amb tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *