Dos congressos

Aquest cap de setmana, dos dels principals partits d’àmbit estatal celebren els seus congressos i és precisament això, la data, l’única coincidència entre ambdós conclaves. Per una banda, en el Partit Popular es preparen per una trobada plàcida, sense temes polèmics damunta la taula i que servirà per aclamar com a líder a un Mariano Rajoy que fins fa escasos mesos corria el risc de ser el gran sacrificat del convuls escenari electoral iniciat a finals de 2015. Però ni la pèrdua de la majoria absoluta ni els múltiples casos de corrupció que exquitxen el partit han aconseguit descavalcar Rajoy de la presidència. Més encara, avui ningú no discuteix el seu lideratge tranquil i en ocasions exasperant. Ha sabut desfer-se de les persones que li resultaven incòmodes (la darrera, José María Aznar) i enrevoltar-se d’un equip de la màxima confiança. Ha venut renovació amb cares joves i dinàmiques, però la guàrdia pretoriana continua sent la mateixa. S’ha presentat com el president del consens i el diàleg però continua aplicant, amb l’ajut incondicional de Ciutadans i l’aquiescència dels socialistes, les mateixes polítiques que amb la còmoda majoria absoluta de la legislatura anterior. De fet, ni tan sols es parlarà de la seva successió i, encara que en política quatre anys són una eternitat, les paperetes perquè torni a ser candidat (i favorit) a la Moncloa són ara per ara nombroses. No obstant, mai no se sap, amb aquest «senyor de Pontevedra, conservador i de províncies».

A l’altra banda de l’espectre ideològic, la formació que va sorgir del 15M, de la indignació ciutadana envers uns partits i un sistema ineficients, burocratitzats i corruptes viu els seus pitjors moments des de la seva fundació, ara fa tres anys. Si el primer congrés de Vistalegre fou el de la il·lusió, el del sí es pot i el de les grans perspectives de canvi, el d’aquest cap de setmana en el mateix recinte és de les lluites cainites, el de amb mi o contra mi, el que pot suposar el final d’una aventura que ha desencisat a molts. Pablo Iglesias i Íñigo Errejón són les cares visibles d’una divisió deguda a molts de factors, entre els que cal destacar l’estratègia a seguir per assolir el cloquejat canvi (vocació majoritària o apropament als PSOE?) però també les desavinences personals que s’han escenificat, de manera excessivament exhibicionista, entre els dos líders (com més amics, més endins). En qualsevol cas, la decisió més important dins Podemos no la coneixerem diumenge a les dues, hora prevista per fer públics els resultats de les votacions, sinó en els dies posteriors, quan ens mostrin si seran capaços de gestionar-los. Les acusacions creuades, les dimissions que ja s’han produït i les amenaces d’abandonar si no es guanya no deixen gaire espai per a l’optimisme.

En definitiva, dos congressos ben distints, un amb el resultat cantat, còmode i amb el matalàs del poder (el que, per altra banda, l’allunya del sempre enriquidor debat intern i d’una necessària renovació), i l’altre que pot significar el principi del final d’un partit que va aterrar en la societat espanyola per canviar les coses però que en massa ocasions ha adoptat el pitjor de la vella política que tant han criticat. Veurem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *