Drets humans

L’altre dia va ser el 68è aniversari de la Declaració universal dels Drets Humans, proclamada el 1948. Varen fer falta dues guerres mundials, amb milions de morts, el genocidi dels jueus a mans del nazisme, o la bomba atòmica llançada sobre Hiroshima i Nagasaki perquè els països membres de les Nacions Unides, ni que fos per sentiment de culpa, posassin per escrit tot allò que d’alguna manera hauria de servir perquè qualsevol persona independentment d’on visqui, dels seus orígens i de la seva condició social, gaudir d’una vida digna.

La Declaració de 1948 ha servit de referència per a textos constitucionals i per a la defensa dels drets humans arreu del món, tot i el seu biaix occidentalitzant, fins i tot de cara als processos de descolonització dels països del Sud a la segona meitat del segle XX. Tot i que sempre hi ha hagut relativisme i interpretabilitat, com n’hi va haver durant l’anomenada Guerra Freda, o com el que hi ha hagut tots aquests anys amb l’ocupació israeliana de Palestina. O hipocresia, si voleu. A mansalva.

Però el que passa aquests dies, quan veiem els milers de morts a la nostra mar Mediterrània, l’abandó d’Alep, o el resorgiment dels feixismes i el racisme des d’Europa als Estats Units, ens hauria de fer reflexionar més que no pas celebrar… Per no parlar dels «drets humans del nostre dia a dia»: s’acosta el Nadal i en aquestes dates tots alternam el consumisme amb certes dosis de solidaritat enllaunada, però com estan els drets humans al nostre voltant? Tothom té cobertes les necessitats més bàsiques: feina, sostre, alimentació? Les dones estan lliures de discriminació a la feina i a altres àmbits? S’han aturat ja els assassinats masclistes? I pel que fa a l’accés a l’educació, salut, etc, no se’ns queda gent pel camí? Els nostres fills i filles viuran igual o pitjor que nosaltres?

Quan resulta difícil respondre amb un simple «no» a aquestes i altres qüestions d’humanitat, és evident que qualque cosa falla. I que tenim un problema, encara que pensem que com que no ens afecta personalment, no va amb nosaltres. En el món globalitzat, si no se’n parla, si no es fan visibles les vulneracions dels drets humans, és com si no existissin: ens estimam més viure en la confortabilitat de la ignorància.

Els drets humans, si és que ens queda una mica d’humanitat -m’atreviria a dir si és que hem estat capaços d’evolucionar com a éssers humans i no sols com a espècie animal-, s’han de defensar activament, a tots als nivells. Al nivell polític i comunitari, però també des de la nostra quotidianitat, on fins i tot l’acció de consumir que tant posarem en pràctica aquests dies la podem convertir en un acte ètic i polític en favor dels drets humans. Mirar de consumir responsablement;  informar-se sobre les condicions, també laborals, amb les quals estan fets els productes que adquirim; prioritzar el consum local i el comerç local; els productes ecològics als que posen en perill el medi ambient o la nostra salut en el procés d’elaboració…

Tot això i més podem fer des de ja, si apart del 10 de desembre, volem celebrar la humanitat i la dignitat de tothom, començant si voleu per la nostra, tots els dies. Aquestes són les celebracions que mereixen la pena: les que transformen una realitat que ni ens agrada ni ens convé.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *