Dues realitats

A nivell estatal, la prima de risc continua baixant, la borsa marca màxims, Espanya emet deute a interessos anteriors a la crisi, els mercats i Europa ens respecten, el rescat bancari ha finalitzat, etcètera. A la nostra comunitat, el turisme continua batent rècords de visitants, de rendibilitat i, segons assegura el darrer informe elaborat per Randstad, de contractació laboral. De fet, les illes han registrat una mitjana de 150.000 treballadors afiliats en l’únic sector que durant la crisi ha estat capaç de crear ocupació. Però deixant de banda la inconveniència d’analitzar el mercat de treball en funció de les altes a la Seguretat Social, hi ha altres xifres, també oficials, que desmunten aquest optimisme i ens haurien de fer veure que la realitat no és tan rosa com ens la volen vendre.

En el darrer informe de la Xarxa per la Inclusió Social EAPN es conclou que el 26,3% de la població de Balears es troba en risc de pobresa o exclusió social (un percentatge dos punts inferior a l’estatal, 28,6%) , xifra que posa en qüestió la sortida de la crisi, almenys per a una part molt important de la ciutadania. A més, l’organització adverteix que les dades són pitjors que el que mostren les estadístiques oficials, doncs parlam d’indicadors relatius. És a dir, que quan es produeix un empobriment general de la població els llindars de pobresa disminueixen, pel que persones que segueixen tenint els mateixos ingressos han deixat tècnicament de ser pobres sense haver experimentat cap millora en les seves condicions de vida. Tot i això, tant a Balears com a la resta d’Espanya, el nombre de persones en risc de pobresa o exclusió social (indicador AROPE) s’ha incrementat.

L’enquistament de l’atur és lògicament un dels principals factors d’aquesta crescuda de la desigualtat, però també augmenta el nombre de treballadors pobres a causa de la major temporalitat i precarietat dels contractes laborals. Això contradiu la màxima de «la creació d’ocupació és la millor política social», doncs treballar ja no és una garantia de qualitat de vida, ni tan sols de poder subsistir. Des de EAPN també destaquen la relació entre el creixement del PIB i la reducció de la taxa AROPE no és tan automàtica com sembla: encara que, de mitjana, a major nivell de PIB per càpita, menor és la taxa de pobresa territoris amb nivells de riquesa semblants tenen taxes de pobresa dispars i, a l’inrevés, territoris amb índexs de pobresa similars registren nivells de riquesa diferents. Per tant, no tots és una qüestió de diners, també s’han de tenir en compte les polítiques redistributives o les intervencions en educació, sanitat, habitatge i serveis socials.

Queda clar, doncs, que encara som enfora de sortir de la crisi, o millor dit, de superar les seves terribles conseqüències per a milions de famílies. O ens haurem de confomar amb aquesta tossuda realitat, és a dir, amb la consolidació del treball precari, de la desigualtat i de l’exclusió social, amb aquesta sortida a dues velocitats de la crisi, on la tête de la course recorr un camí planer i el gruix del pelotó encara s’enfronta a les costes dels Alps?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *