D’un model propi al nostro, passant per l’infern

La dialèctica de l’impossible al possible casino al casc antic de Palma està sent un clar exemple de capacitat d’adaptació. Una expressió fefaent d’algun tipus de espècimen balearicus que va sobreviure al Myotragus fins els nostres dies. D’un contundent “no farem urbanisme a la carta “ s’ha passat a “va per bon camí” per poder “arribar a bon port”. Espectacular, els ha mancat dir que la carta a què es referien no és la carta als reis mags, si no una vella tradició cartogràfica que, per exemple, fa “arribar a bon port” coses tan nostres com són els habitatges il·legals.

 

Amb la llei del sòl volen legalitzar tot allò que ningú mai s’havia atrevit, inclòs anteriors governs del PP, i amb una modificació d’una ordenança municipal volen fer passar el camell pel forat de l’agulla. No m’atreviria a dir quin és el bon port del govern de Bauza, però segurament es troba en la galàxia de lo nostro. Però, quina és aquesta galàxia? El president ens donava pistes: “l’educació de qualitat, publica i en català no és el nostro model”. Ni públic, ni català, ni de qualitat; per tant hauríem de pensar que agrada el privat i la quantitat.

 

El “model educatiu propi”, del que parla el decret de mínims de l’any  1997, tampoc  no és el del president Bauza, sí era el model del president Canyelles. Intentant, doncs, esbrinar quin és fil conductor de la doctrina de l’actual govern, és a dir la cartografia que el fa arribar al bon port, en les seves actuacions s’albira un punt de coincidència en l’intent de dinamitar des de el mateix poder els equilibris -llengua, territori,…- que, millor o pitjor, venien funcionant. Vaig pensar en la figura dels paramilitars, que serveixen als interessos de l’Estat, o de grups de poder en ell enquistats, i generalment estan fora de la llei. Però no, aquí es fa des de les institucions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *