Ecologisme polític, ecologisme social i transició ecològica

Aquest cap de setmana hem celebrat que fa 25 anys que un grup de gent inquieta, com comencen totes les històries interessants i transformadores, posaven en marxa un nou projecte polític a Mallorca: Els Verds. Gent que bevia de diferents fonts, des de l’ecologisme anarquista dels i les ocupants de Sa Dragonera, fins a defensors de l’ecologia profunda. Balanzat fou el primer diputat verd electe a un parlament autonòmic, per la circumscripció d’Eivissa. El seguiren Buades i amb ell, Margalida Rosselló, Llauger i altres companys sempre amb aliances complicades que varen tenir costos interns i personals importants, però que en tots els casos varen deixar una petjada important en el discurs sobre el creixement i en les polítiques públiques, des de la creació de la Conselleria de Medi Ambient al primer pacte o la primera ecotaxa.

Amb la creació d’IniciativaVerds, la gent verda férem una aposta clara per l’ecosocialisme, des de dues reflexions fonamentals: primera, la transformació (i les lluites) ecològica, social i de país són indestriables; segona, la política es transforma des de les institucions i des del carrer. Aquest bagatge el posàrem al servei d’un projecte comú, MÉS per Mallorca, que mantén la torxa verda que a una terra limitada i sobrecarregada de conflictes ambientals, sempre serà viva, encara que sigui per una qüestió de supervivència, de sentit comú.

Ara, després de picar molta pedra, MÉS governa a desenes d’Ajuntaments, presideix el Consell de Mallorca i vice-presideix el Govern, amb àrees tan sensibles com estratègiques que van més enllà de les àrees que “tradicionalment” havien gestionat els partits i coalicions prèvies, com és el cas del turisme. El punt de partida és negatiu, perquè existia un departament de turisme però mai no havia existit política pública turística, com mai no havia existit un conseller de turisme que digués com va dir l’altre dia Biel Barceló al Parlament que era una bona notícia la davallada de reserves els mesos d’estiu.

Es fan coses, moltes i ben fetes, des d’ampliar espais naturals protegits, revisar la política urbanística i territorial apuntant cap a la sostenibilitat, algunes d’elles amb oposició fàctica (l’impost de turisme sostenible, l’establiment d’un sostre de places turístiques, acabar amb les excepcions hoteleres, o la protecció de 11.000 hectàrees amb ZEPAs). I probablement facem també coses malament, perquè no som perfectes, i perquè les correlacions de forces són les que són ara mateix i influïm, però no tenim majoria absoluta.

Coses que fins a un cert punt, arriben a distanciar l’ecologisme polític de l’ecologisme social, com totes hem pogut comprovar recentment amb segons quines manifestacions i retrets, sobretot si la tendència és a veure el tassó mig buid, o buid del tot. Dues eines de lluita per un mateix objectiu que tanmateix, per separat només fracassaran, però que fracassaran (fracassaríem) sobretot si no som capaços de seure’ns a pactar la paraula clau que és la transició (ecològica) de la nostra illa, i a omplir-la de significat. No podem passar en dos dies d’una societat hipercreixentista a una societat decreixentista; d’una societat col·lapsada a una societat resilient; d’una societat resignada i passiva a una societat compromesa amb la transformació, sense una transició ben dissenyada, debatuda i acordada amb molta gent. Som Verds, però no som el mag Merlí.

I sense perdre el sentit de la urgència, molts debats pendents com el del model territorial, el model energètic, el model turístic són algunes de les peces claus d’aquesta transició necessària. Els 50 punts de #SenseLímitsNoHiHaFutur poden ser un bon punt de partida per abordar-la, juntament amb altres aportacions i visions, però sobretot hem d’assumir que el punt de partida no és el d’un comptador a zero, sinó el d’una societat desbordada amb desequilibris molt profunds i a molts d’àmbits, que no es poden resoldre amb receptes simples.

I que a més de les mesures concretes “de xoc” per mitigar aquest desbordament, hem de pensar i actuar sobretot en clau de procés de transformació, cosa que habitualment els polítics no solen fer, perquè encara pesa molt allò de “tallar cintes” i inaugurar coses com a mesura de l’èxit electoral. En aquest cas, hi ha al poder (per ara) polítics i polítiques que pensen i actuen en clau de procés, i que volen unes illes verdes per convicció i per ètica, i perquè és l’única estratègia possible per a un futur amb dignitat. Posem-hi fil a l’agulla, i posem-hi totes, de la nostra part. Tenim història, però sobretot hi ha molta història encara per fer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *