Ecos de les eleccions andaluses

Una prèvia interessant és el desfasament entre l’enquesta a peu d’urna i el resultat final, que mostra quines opcions provoquen vergonya de ser assumides públicament i quines altres estan hiperventilades, cosa que dóna indicis de com veu cadascú el seu vot davant dels altres. Segons l’enquesta a peu d’urna el PSOE n’havia de treure de 41-44 i van ser 47. Això vol dir que a alguna gent li fa vergonya mostrar que segueix votant al PSOE a pesar del que se’n diu de negatiu. En el cas del PP l’enquesta i el resultat coincideixen, cosa que indica que els seus votants ho assumeixen sense complexes. En canvi, en el cas de Podemos l’enquesta deia que en traurien 19-22 i han acabat en 15.  O sigui que qui votava Podemos estava exultant i ho confessava a peu d’urna sense vergonya, al revés, emocionat de formar part d’un gran canvi. I en el cas de C’s semblava que serien 6-7 i van ser 9, és a dir, que alguns votants tenien vergonya d’assumir que havien votat a C’s, potser reflectint les crítiques que ha rebut el partit de part del PP per ser un partit nascut a Catalunya amb un president que es diu Albert. En canvi, ningú va qüestionar que Podemos hagués nascut a la capital i que el seu president sigui en Pablo de Madrid. En el cas d’IU, l’enquesta els sobreepresentava una mica 6-7 i van ser 5, cosa que voldria dir que qui els vota ho fa convençut i no se n’amaga.

 

Amb el resultat rellevant però modest de Podemos a Andalusia i la confirmació que C’s s’ha fet un lloc petit però prou destacable també, comprovem que el bipartidisme no pot ser tan hegemònic com fins ara, però que té molta corda i, si de cas es desinfla -cosa que no està assegurada- ho farien lentament i mentrestant serien determinants durant anys i panys. En tot cas, això d’escombrar la casta pim pam i imposar un procés constituent a Espanya, sembla que no serà possible. I és que ¿no era una mica ingenu pensar que el desgast, degut sobretot a una gran crisi econòmica, es convertiria en la fi del bipartidisme? Les tendències socials són tossudes i porten molta inèrcia perquè tenen a veure amb els processos de conformació dels valors i sobretot dels marcs mentals, del que la gent té dins del seu cap, les seves pors, el que veuen possible i el que veuen fora de lloc… i la inèrcia del que ha acabat essent Espanya com a marc social ve de lluny, de molt lluny.

 

És clar que hi ha gent oberta, dinàmica i d’esquerres, però no són la majoria social, són una minoria. I això no és un fet eternament immutable, però cal entendre que venim d’una neteja política que va fer Franco a cop d’assassinats, i hi ha hagut un corró estatal, cultural i mediàtic implacable i que ha deixat molta més petja de la que ens podem imaginar mirant Espanya des de Catalunya. La singularitat de la societat catalana, amb més dosis d’obertura, dinamisme i posicions d’esquerres, tot i que tampoc és la que jo desitjaria, no és un mèrit només nostre, sinó que hi han estat determinants molts factors conjunturals: molta de la gent més vanguardista va poder escapar de l’extermini franquista cap a França i altres països i han pogut acabar tornant o influenciar des de l’exili, també ens hem “beneficiat” de ser perdedors de la Guerra Civil però al mateix temps tenir una identitat no només política sinó també cultural diferenciada respecte de l’espanyolisme que es va imposar amb el franquisme, també hem estat al racó nord de la península, marginats políticament del pastís madrileny i amb tot un xup-xup associatiu i de resistencisalisme que ens ha fet anar escapar, poc a poc però inexorablement, de la matriu franquista que s’imposava per golejada aclaparadora a Espanya.

 

Per això ara existeix un independentisme ampli i Catalunya planteja una separació amistosa amb l’Estat espanyol. Més que per una qüestió de ser diferents identitàriament, que això és molt indefinit atenent a la diversitat social catalana i en tot cas no determinant, té a veure amb que la societat catalana, plural i diversa, s’ha anat escapant del jou post-franquista, mentre que a Espanya això no ha passat o no amb una suficientment i compassada velocitat, de manera que s’ha creat una incompatibilitat que fa molt difícil sinó impossible un diàleg respectuós i d’igual a igual, no tant entre societats, que com a resultes de tot l’encunyament espanyolista també s’hi donen petits conflictes de no entesa, sinó sobretot entre el marc estatal madrileny i la societat catalana amb els seus valors, dinàmiques, anhels, dificultats,…

 

Per això, sempre que l’impuls independentista parteix del sentir i manera de ser actual de la societat catalana, pren molta força i pot arribar transversalment a tothom, en canvi, perd pistonada quan es tanca en l’identitarisme català, bé degut a temptacions internes des de sectors del “catalanisme de les essències” o a clixés externs maliciosament llançats des de C’s, el PP i en menor mesura però també el PSC i ICV-EUiA, volent aixecar trinxeres entre sectors de la mateixa societat, apel·lant a les arrels o sentiments espanyols que poden ressonar, per història personal, en sectors amplis de la societat catalana.

 

Tornant al debat fruit del fracàs de l’Estat espanyol com a estat de tots i per a tots, sento que, perquè Espanya canviï en el sentit que ho hauria de fer, cal que hi ajudi la independència de Catalunya i d’Euskadi. Els cal un terratrèmol molt més fort que el que pot provocar Podemos. Sense el replantejament que els obligaria a fer la independència de Catalunya forçaria, el canvi a Espanya trigarà molts i molts anys, jo diria que uns 200-300 anys. La cosa és si tots plegats volem seguir tant de temps dins d’aquest marc estatal post-franquista…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *